Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
24 de gener, 1938
si els records a vegades fan mal, però, què seriem sense els records?
ResponEliminaBonic poema
Els records, feliços o dolorosos son una part de nosaltres, de la nostra vida, del nostre passat. Per sempre.
EliminaAquest és un poema de Màrius Torres en el qual recorda la seva mare morta quan ell era petit, són els records de la infantesa, del paradís perdut, en el qual recrea la presència de la mare. És preciós i estremidor. No és un record dolorós sinó malencòlic, d'enyor cap a algú molt important i estimat, la mare
ResponEliminaNo ho sabia, això el fa encara més entendridor. Quina vida més dissortada, orfe des de petit i després la malaltia que el va portar a la mort tan jove!
EliminaGracies per la teva informació, Carina, que dona una nova visió d' aquest poema tan bell.
He estat estudiant Màrius Torres al meu insitut durant el curs de 2n de batxillerat i la veritat, els seus poemes em fascinen. Quan vaig llegir aquest poema de seguida em va venir al cap que era una dedicació a la seva estimada Mahalta, que com ja sabeu era "l'amor platònic" de Torres en el sanatori. En aquest poema reflecteix el record cap a la seva estimada, ja que ella, tot i tenint també tuberculosi va poder recuperar-se, mentre que Màrius Torres sabia que aquesta malaltia en seria la seva mort. És trist, però ha sabut convertir una realitat que a ell el turmentava en un preciós poema.
ResponEliminaMàrius Torres és un gran poeta, el fet de que el trobis fascinant denota la teva sensibilitat. D'una vida dissortada i curta que fan que la seva obra sigui escassa, però tota ella d'una gran bellesa.
ResponEliminaGràcies per la teva visita i el teu comentari!
Llavors parla de Mahalta o de la seva mare?
ResponEliminaDe la seva mare.
EliminaGràcies, Drus!
Elimina:)