Foix ens confessa una dualitat: és un amant de les coses antigues i un apassionat de tot el que és nou.
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix
Dibuix de L. da Vinci
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix
Dibuix de L. da Vinci
És molt bonica, i molt coneguda: m'exalta el nou i m'enamora el vell...
ResponEliminaHola, bonica. Si que és cert, aquest potser és dels poemes més coneguts de Foix.
EliminaBonic poema, aquest si que el coneixia. I l'última frase s'ha convertit ja en tot un clássic, qui no l'ha dit mai en una conversa.
ResponEliminaTens raó, ja es com una frase feta. I fa quedar molt bé!
EliminaDoncs jo no havia sentit mai aquesta darrera frase. Molt bonic!
ResponEliminaSi és el que jo dic, cada dia s'aprèn alguna cosa blogejant!
Elimina