"NOCTURN PER A ACORDIÓ" de J. Salvat Papasseit

Un poema que evoca l'època en que el poeta va ser vigilant nocturn al Moll de la Fusta. És preciós.

 

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se

el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

                          J. Salvat Papasseit

*"TAL VEZ A NUESTRA MUERTE..." Ernesto Sabato

Un poema de Sabato. Para llegir-lo i reflexionar.

Tal vez a nuestra muerte el alma emigre:
a una hormiga,
a un árbol,
a un tigre de bengala;
mientras nuestro cuerpo se disgrega 
entre gusanos.
y se filtra en la tierra sin memoria,
para ascender luego por los tallos y las hojas,
y convertirse en heliotropo o yuyo,
y después en alimento del ganado,
y así en sangre anónima y zoológica,
en esqueleto,
en excremento.

Tal vez le toque un destino más horrendo
en el cuerpo de un niño
que un día hará poemas o novelas,
y que en sus oscuras angustias
(sin saberlo)
purgará sus antiguos pecados de guerrero o criminal,
o revivirá pavores,
el temor de una gacela,
la asquerosa fealdad de comadreja,
su turbia condición de feto, cíclope o lagarto,
su fama de prostituta o pitonisa,
sus remotas soledades,
sus olvidadas cobardías y traiciones.

                          Ernesto Sábato 

E. Sabato va morir el 1-5-2011

"PIRINENCA" de Joan Maragall

Maragall està sol al Balneari de Cauterets, Clara i els nens son a Caldetes,  i escriu aquest poema. Tot estimant tant la muntanya enyora el mar i la seva família.

Dins la cambra, xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

La muntanya, alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.

Els meus somnis volen, volen
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.

Jo somric en els meus somnis
adormit en la nit, sol...
Part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

                       Joan Maragall

"JO, PESCADOR DE PERLES" de Maria dels Angels Vayreda

L'altra hereva d'aquesta dinastia prolífica en artistes i científics. Un fragment d'aquest poema preciós: "Iris i l'amor".

 

(Fragment del cant II)

 “Jo, pescador de perles, he collit

les gotes del teu cant ple de tristesa,

les que porten a dins la salabror

del vent de mar que llisca com la seda.

He sentit el teu cant i m’he apropat,

perquè la veu era manyaga i plena

fins a trobar-me al fons dels teus ulls clars

–cada ull era en la nit com una estrella–.

Només de veure’t m’he sentit captiu

i presoner d’aquesta cabellera

que llisca com una alga del teu front

–el front és blanc, la cabellera, negra–.

No sé el teu nom, però si l’escrivís

damunt la sorra fina com la cendra,

la paraula, pell de l'ànima

aniria agafant tots els colors

que neixen sota el sol. El verd de l’herba,

el rosa de ponent, el blau del mar,

el gris del cel, el groc de la ginesta”.

                                         M.A. Vayreda  

                                          "Iris i l'amor"

"L'ESPOSA PARLA" de Joan Maragall

Com que Joan Maragall es un dels nostres GRANS poetes i a més aquest any es commemora el Centenari de la seva mort, m'he decidit a publicar un poema d'ell cada diumenge. Com un petit homenatge. Per altre banda és un poeta que em captiva. El d'avui no el coneixia i m'ha encantat. Es un poema d'amor bellisim. D'un amor total, fidel, sòlid. I per sempre.

- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria

i escoltes i em mig rius, però no em sents;

quan, fugint de prop meu, se'n va fent via

el teu esperit al bell atzar dels vents,

jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l'horitzó marí.

L'empenta de l'amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins en allí.

Navego al teu costat com encantada,
empesa per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols sé que sóc l'esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.

 

Respon el poeta:

- Mes tu ets la guiadora, tu la forta,
perquè en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que em porta
sempre retorna al port del teu amor.

  Joan Maragall

Pintura de Ramon Casas

*"LA NIÑA DE GUATEMALA" de José Martí

Un poema d'un dels més grans poetes cubans, que llegia en la meva adolescència. Poema trist, romàntic.   I pel que es veu, verídic.

Quiero, a la sombra de un ala,
contar este cuento en flor:
la niña de Guatemala,
la que se murió de amor.

Eran de lirios los ramos;
y las orlas de reseda
y de jazmín; la enterramos
en una caja de seda...

Ella dio al desmemoriado
una almohadilla de olor;
él volvió, volvió casado;
ella se murió de amor.

Iban cargándola en andas
obispos y embajadores;
detrás iba el pueblo en tandas,
todo cargado de flores...

Ella, por volverlo a ver,
salió a verlo al mirador;
él volvió con su mujer,
ella se murió de amor.

Como de bronce candente,
al beso de despedida,
era su frente —¡la frente
que más he amado en mi vida!...

Se entró de tarde en el río,
la sacó muerta el doctor;
dicen que murió de frío,
yo sé que murió de amor.

Allí, en la bóveda helada,
la pusieron en dos bancos:
besé su mano afilada,
besé sus zapatos blancos.

Callado, al oscurecer,
me llamó el enterrador;
nunca más he vuelto a ver
a la que murió de amor.


                  José Martí

Pintura: Enver Torres                    

"HAIKUS I TANKES DEL MIRALL" de M. Martí i Pol

Un dels molts registres de Martí i Pol, aquí en uns haikus i tankes. 

 

Se'm desdibuixa 
per l'horitzó de pluja
la teva imatge,
però et mantinc ben viva
als dits i a la memòria.
 

Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
 

Des del propòsit
del jo que mai no em deixa
et penso nua.
 

La boca explora
tot el cos per trobar-hi
l'encaix perfecte;
després, les mans i el sexe
proclamaran la vida.
 

                         M. Martí i Pol

"TRES NOIES" de Josep Carner

Quins magnífics poemes els de Josep Carner!  Aquí evoca la llum, la joventut, les ganes de viure d'una manera tan real que es visualitza la escena.

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent !

                             Josep Carner

Pintura de J. Sorolla: Vuelta de la  pesca

"CANÇO DE PLUJA" de Josep Maria de Segarra

Quin poema més encisador!  Es un Sagarra tendre i delicat que parla d'amor.

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d'aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

                  Josep Maria de Sagarra

---

 

*"BALADA SALVAJE" de Gloria Fuertes

Escriviu text o una adreça d'un lloc web o bé traduïu un document.

Cancel·la

Alpha

Un deliciós poema, tot ell una metàfora, de la nostra poeta de guàrdia.

                            

 A Lucinda, que tanto ama los versos.

Qué amor más sano había
entre el ciervo y aquella gacelilla.

Se encontraban al alba junto al lago,
se corrían saltando todo el día.

Su amor fue como el agua del arroyo,
¡qué cristalino amor ay, les unía!
La gacela y el ciervo paseaban
por el bosque besándose en la umbría.

Desinteresado amor les unía.
En el mundo animal
pasan las cosas
más bellas de la vida.

Un pájaro que canta a la paloma;
un lagarto que espera noche y día...
-una gacela hermosa se estremece,
porque el ciervo la mira-.

La roca tiene amores con el musgo,
la pared con la hiedra.
El árbol se conmueve con la brisa
el mar ama a la tierra.

Y todo tiene amores para nada.
Sólo del hombre brota el egoísmo.
La gacela y el ciervo se han parado,
bajo la sombra espesa de los tilos...

                        Gloria Fuertes

"EL CANT DE LA SENYERA" de Joan Maragall

Avui amb aquest poema tanquem la trilogia de temes patriòtics: San Jordi, la Pàtria i la llengua. I la tanquem amb aquest  himne tan abrandat

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!


Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.


I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

                  Joan Maragall

Dibuix: Artdelaterra

"SENYOR SANT JORDI" de Salvador Espriu

 Quina pregaria més bonica! Quants desitjos de pau i concòrdia entre germans! Sembla que segueixen sense complir-se... Haurem de seguir pregant, avui que es Sant Jordi! 

Aquí la podeu escoltar cantada en comú per Coral La Ginesta, Coral Xalesta i Polifònica de Vilafranca.

Senyor sant Jordi,
patró,

cavaller sense por,
guarda'ns sempre del crim

de la guerra civil.

Allibera'ns dels nostres pecats

d'avarícia i enveja,
del drac de la ira 

i de l'odi entre germans,
de tot altre mal.

Ajuda'ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amen.

L’estampeta

se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.

                   Salvador Espriu

Pintura de Elena Hudryashova

"EL TAMARIU" de Carles Fages de Climent

Un delicat sonet, en el que el tamariu ens explica la seva filosofia de vida: gaudeix intensament del que té i no enveja ni ambiciona res més.

Ofès pel sol un brot de tamariu
espolsa al vent la minsa flor morada,
diví esternut de perles de rosada,
ruixim d’aurores pàl·lides d’estiu.

ÉS el corall el to que més m’adiu
i la maduixa tinc per estimada
i semblo tot orella d’arracada.
Les caderneres m’han triat per niu.

Del monocord grill amo el lament.
No sé de lluita, em blego al grat del vent.
El tro m’esfereix, el llamp m’enerva.

No em plau de créixer. Vénen els pastors
a la meva ombra: en tic per ells i el gos.
I afino els dits delint un somni d’herba.

                             C. Fages de Climent

 

"LA SANTA ESPINA" de Àngel Guimerà

Avui és Festa Major. Avui ballem sardanes!
Un dels poemes més patriòtics i més reivindicatius, prohibit durant molts anys per les dictadures, es aquest. Amb música d'Enric Morera és una sardana que tots coneixem i hem cantat i ballat.

Som i serem
gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu
va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l’ocell,
lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta
a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem
gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

             Àngel Guimerà

"SOC UN HOME..." de V. Andrés Estellés

En aquests versos no trobem al poeta del humor sarcàstic, ni de la poesia eròtica.  Aquí es un home que confessa no tenir més remei que escriure, perquè escriure el fa lliure.

Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li les boles dels ulls. 

Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure. 

                              Vicent Andrés Estellés

                              La clau que obri tots els panys

*"A SAN FRANCISCO DE ASSÍS" de G. Sánchez Galarraga

Aquesta és una de les poesies que vaig descobrir en la meva adolescència, quan llegia força poesia d'autors cubans. Em va arribar molt endins i quan la torno a rellegir revisc aquesta sensació, malgrat el temps transcorregut.

Si tú supieras Padre, lo mucho que he sufrido...

Si te dijera, Padre los rios que he llorado...

Y todo le he sentido, y todo lo he callado,

por que lo más callado siempre es lo más vivido.

Como tu Cristo tuve la Cruz, más no he tenido

jamás un Cirineo que llegara a mi lado;

al tenderse mi mano, ni una mano he encontrado

he llamado a las puertas, y ni una a respondido.

Y yo les dí a los hombres amor. Pero me pagan

con el odio. Y mis carnes alevemente llagan...

Mas, aunque como fieras me vuelvan mal por bien,

no he de mostrarles nunca el corazón arisco,

porque tú me enseñaste, oh hermano San Francisco,

que hay que llamar hermanos a los lobos tambien.

                                  Gustavo Sánchez Galarraga

"NO EM CULPIS A MI" de Montserrat Vayreda

Pertanyent a una nissaga d'artistes i intel·lectuals, va ser una notable poetessa  tan en català com en castellà. Aquest poema és d'amor, d'un amor adolescent fresc i tendre.

 Si vols vine amb mi

pel petit camí

que va a la muntanya,

si vols vine amb mi.

El sol s'alçarà

sobre les nostres testes,

la vida serà

plana com la mà.

Veurem camperoles

damunt cada camp,

de les flors més soles

jo te'n faré un ram.

Si un petó s'enreda

enmig del setí

de la galta teva

no em culpis a mi!

                                                      Montserrat Vayreda

Pintura: "La sega" Joaquim Vayreda

Bestiari: "ROSSINYOL CADUC" de Pere Quart

En aquest poema no trobem el Pere Quart irònic i sarcàstic d'altres poemes. Aquí, desenganyant al rossinyol caduc, és tendre i melancòlic, una miqueta.

-L'amor em consola

si el cor es fa vell!

                                   -La nit està sola

                                    no cantis ocell.

-La nit gust de menta

i olor de clavell. 

                                  -Ton pit se'n turmenta,

                                   no cantis ocell.

-Vull foc a l'entranya,

frisança a la pell!

                                   -La lluna t'enganya;

                                    no cantis ocell.

                                                  Joan Oliver  

                                                                  "Bestiari"

                                                                

" VISTES AL MAR " (2) de Joan Maragall

Els dos últims poemes de "Vistes al mar". Gaudiu-los, son preciosos.

             IV

El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça;
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.
L'escuma enlluerna,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

             V

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentre tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

                                  Joan Maragall

Pintura: Paco Navarro

"L'ENGANY" de Maria Beneyto

Magnífic poema que descriu, en un ric llenguatge, la dualitat de la dona, forta i alhora feble. Escrit per una poetessa que tot just fa un mes que ens ha deixat.

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                                                               la vida.



                               Maria Beneyto

 

Pintura de Dante Rossetti "Joana de Arc"