"VEIG ON ANEM" de Matilde Llòria

Matilde Llòria ho veia molt clar, i avisa.  Però sembla que ningú en va fer cas...

Veig la negror del dany mullant l´agravi

amb tenaç persistència, veig el raig

fent senyals dins la nit i a ple migdia;

juntar-se fúries i odis colossals.

Terra nadiua i terra estranya

veig afonar-se dins la sang;

orfes a manta emboirant la joia,

enfosquint la tonada de la fam.

Al cru i al nu veig la cobdícia, 

sa evidència maligna, el perllongat

abús pactant ganàncies perilloses

a espatlles de qui sua famejant.

Veig el delicte sens condemna,

l´ofensa sens defensa, el dol pujant

costeres i tristures, i l'angoixa, 

asclar-se contra el tràfec terrenal. 

Veig on anem; l´onada que empenteja, 

el ramatge eixugant-se, el fruit vessat, 

l´amor perdut, a tomballons les mares 

sens un racó de pau per a plorar. 

                                      Matilde Llòria

                                “Altíssim Regne”

"ELS CASTELLS" de A. Massanell

El poeta vilafranquí va dedicar aquest inspirat sonet als Castells i , sobretot, als Castellers. 

Camins enllà de l'aire us somriu un estel
o és fruit d'aquest orgull que ens costa de colltòrcer
que, agermanant-se  Seny, Agilitat i Força,
alceu aquestes torres talment altra Babel?

Sou la plasticitat d'un somni, d'un anhel,
que abril darrere abril un clam de fe reforça
o plagieu el pi, de vermellosa escorça,
que fervorós arrela davant del nostre cel?

Sigui quin sigui el plor que us mena a aquest desfici
sigueu, o castellers!, fidels a l'exercici
que ens llega aquesta terra que ens ve donant el pa,

que cada cop que us veig dreçats com una flama
us sé talment la veu que arreu proclama
l'esperit inquiet del poble català.

                       Antoni Massanell i Esclassans

"ME HE QUEDADO SIN PULSO Y SIN ALIENTO" de Ángel González

La soledat, en la ploma d'un dels poetes que m'arriben a l'ànima.

Me he quedado sin pulso y sin aliento
separado de ti. Cuando respiro,
el aire se me vuelve en un suspiro
y en polvo el corazón de desaliento.

No es que sienta tu ausencia el sentimiento.
Es que la siente el cuerpo. No te miro.
No te puedo tocar por más que estiro
los brazos como un ciego contra el viento.

Todo estaba detrás de tu figura.
Ausente tú, detrás todo de nada,
borroso yermo en el que desespero.

Ya no tiene paisaje mi amargura.
Prendida de tu ausencia mi mirada,
contra todo me doy, ciego me hiero.

                                            Ángel González

" LEDA " de B. Rosselló Pòrcel

La legenda de Leda i el cigne inspirà al poeta mallorquí un sonet.

L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.

Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.
Ones i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.

Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia
la procacitat maligna.

                         B. Rosselló Pòrcel


Pintura: Peter Prosper Tillier

"LA PREGÀRIA D’UN PREGADÉU" de Marius Torres

Aquest és un dels deliciosos poemes que Màrius Torres dedica als animals. El pregadéu prega per l'esbojarrada Primavera...
.

Oh, Senyor! Perdoneu la primavera
si no guarda un posat massa devot.
És perquè és jove que sembla lleugera;
si ara li demanéssiu de fer-li la preguera,
veuríeu com no pot.

Val més que us espereu. Deixeu que, tendra,
ompli d’aromes el seu quart minvant.
Fins a aquell dia que us podrà comprendre,
jo, que passo tot l’any en dimecres de cendra,
prego pels qui no ho fan.

Perdoneu i espereu, Senyor. Que un dia,
aquests arbres de danses i cançons,
amb el gest despullat d’aquell que s’humilia
enlairaran al cel de l’agonia
branques nues i dretes igual que oracions.

                                       Màrius Torres
                                                          " Poesies i altres escrits"