De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa,
ales de corb en el vent
el cel morat endolaven.
Una vida, dues vides,
s'ajuntaven a trenc d'alba,
el migdia les marceix
el ponent les separava.
Cavaller de cor gentil
ha travessat la muntanya,
per l'alt camí de l'amor
la mort li segueix les passes.
Alba, migdia, ponent,
uns ulls que s'obren i es tanquen.
Quan la mort arribarà,
la fulla caurà de l'arbre.
No serà teu l'estel d'or
ni la lluna corgelada,
iràs i no tornaràs
mai més a la font de l'alba.
De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa.
J. M. Llompart
Trist i bell alhora.
ResponEliminaTrist i nostàlgic, a Llompart l'anomenen el poeta de l'enyor.
EliminaUn amor molt xic, aquest que només dura un dia...
ResponEliminaPetonets.
Potser fora un gran amor, encara que breu, M.Roser.
EliminaPetons!
Quina tristor!
ResponEliminaÉs un poema trist, però jo el trobo preciós.
EliminaUn poema molt bell.
ResponEliminaEvoca unes molt belles imatges simbòliques, oníriques gairebé.
Elimina