És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
piulant mentre s’acosta
la nit encesa de la mort,
prou adorable.
Joan Vinyoli
Sol solet, poll, pollet.
ResponEliminaAquest sol que ens escalfa i que fa dies que és absent. Ara la pluja ens té com a pollets mullats.
EliminaEm fa l'efecte que parla de la successió dels dies, dels mesos, de les estacions, dels anys, sempre igual...
ResponEliminaSi, novesflors, el pas del temps implacable. Dies que passen depresa mentre s'acosta la nit encesa.
Eliminaés un poema extraordinari: jo crec que és un dels millors que s'han escrit mai; nivell màxim; gràcies, Glòria.
ResponEliminaQuan el vaig llegir per primer cop va ser com un calfred. Impressiona.
EliminaGràcies a tu, Jordi, per ser-hi.
Ve per on, jo no pensava pas que fos com un pollet...
ResponEliminaPetonets.
És una sort que no te'n sentis, M.Roser. Jo a vegades si que tinc aquesta sensació.
EliminaPetonets!
inquietant sí ,,,,avui una mica gallines mullades
ResponEliminaEls temps passa -molt de pressa- i el sol tornarà a escalfar. Les gallines continuaran sent gallines, però ja s'hauran assecat.
EliminaMassa sovint en sento com un pollet :(
ResponEliminaNo és una sensació agradable, Bruixeta, el poeta és molt pessimista en aquesta ocasió. Hem de procurar mantenir l'esperança i la il·lusió i buscat l'escalf del sol autèntic i no el de la bombeta roja.
EliminaJo prefereixo viure enganyada i creure que puc triar no ser pollet
ResponEliminaJo també, encara que en ocasions em costa.
EliminaEm podries dir quin creus que és el seu significat, entenc que intenta reflectir que som com les pollastres però no trobo la semblança, la metàfora.
ResponElimina