divendres, 22 d’agost del 2014

"EL MEUS PITS SÓN DOS OCELLS..." de M.M.Marçal


Aquest poema, el tercer dels nou que formen "Foguera Joana", és  ple de sensualitat i amb imatges prou explicites que resulten molt suggerents. 





Foguera Joana

III

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.


Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

                        M. Mercè Marçal
                             "Bruixa de dol" 



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,

16 comentaris:

  1. PS22 d’agost del 2014, a les 10:55

    Pits fugissers, quina imatge !

    Havia oblidat que aquest poema el vaig transcriure al blog, fa anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 d’agost del 2014, a les 23:14

      Pits fugissers, peixos de foc que el desig empaita.
      Un poema deliciós. No m'estranya que el recollissis al teu blog. Tens bon gust. ;)

      Elimina
  2. M. Roser22 d’agost del 2014, a les 13:09

    M'ha impressionat una mica, per com li van anar les coses. Sembla premonitori...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 d’agost del 2014, a les 23:15

      Font de dolor i plaer. Si que impressiona, si...
      Petonets, M. Roser

      Elimina
  3. Elfreelang22 d’agost del 2014, a les 13:32

    imponents versos! gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 d’agost del 2014, a les 23:17

      Grandiosa la Marçal!
      Gràcies a tu, Elfree, per les teves visites, sempre és un plaer compartir poesia amb tu.

      Elimina
  4. Garbí2422 d’agost del 2014, a les 20:09

    Estic molt d'acord en deixar anar els ocells i agafar fermament els peixos.

    ResponElimina
  5. Núria Martínez (Bruixeta)24 d’agost del 2014, a les 11:24

    una imatge poètica impressionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 d’agost del 2014, a les 23:22

      Bellíssims els poemes d'amor de la Maria Mercè, sempre el desig bategant en cada vers.

      Elimina
  6. Relatus24 d’agost del 2014, a les 13:01

    jejej Joan, ja m'ho pensava :) El poema és deliciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 d’agost del 2014, a les 23:26

      En Joan fidel a si mateix ;·) (Joan no canviïs mai)
      Deliciós és la paraula justa per definir el poema, Loreto, jo també li trobo.

      Elimina
  7. cantireta29 d’agost del 2014, a les 20:39

    Els peixos, escates
    de mar. Remo
    sense rèmora
    del que havíem deixat
    ancorat a la sorra.
    Salpa'm. Salobre.

    :-)

    ResponElimina
  8. xavier pujol7 de setembre del 2014, a les 9:07

    És difícil no passar una mica d'angoixa quan llegeixes la bellesa dels versos de la Maria Mercè.
    Que bé escrivia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog7 de setembre del 2014, a les 17:17

      Com una síndrome de Stehndal, oi?
      Gran i irrepetible la Marçal!

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)