Flama,
mot encès, flama
nua puríssima, esquerpa,
com el que es mira i no es besa, màgica
flor. Més, ai, la sang crema,
la sang crema entorcillada,
arrissa, arrissant el vent,
caliu la nafra,
n'és flama la vena lliure, flama d'amor.
Volten ombres altes,
cendres, cendroses, al meu entorn.
Un crit -Foc, foc!- clava
la nit de marbre.
-Foc, foc-
Les besades són d'aigua
clara.
Cèlia Viñas
una obra d'art plena d'erotisme ardent ;-)
ResponEliminaAi, la flama de la passió que crema i no es consumeix!
Elimina;-)
No havia sentit parlar mai d'ella. Aprenem molt ací, al teu blog.
ResponElimina(3r intent de deixar-te el comentari, si Blogger vol...)
Ja saps que m'agrada donar-les-hi una oportunitat a aquestes poetesses que, tot i fent bona poesia, gairebé ningú recorda.
Elimina3r intent: premí a la constància!!!
La flama, que sempre senyala el cel...
ResponEliminaPetonets.
I que escalfa i il·lumina... :)
EliminaPetonets!
una flama que inflama !
ResponEliminaabraçades !
La flama de la passió, que inspira poesia.
EliminaUna abraçada, Elfree!
"com el que mira i no es besa", preciós
ResponEliminaA mi m'agrada el final. El trobo molt bonic.
EliminaA mi m'agraden les besades d'aigua clara... i també el poema sencer...
ResponEliminaÉs un bon poema, Carme.
EliminaUna abraçada!