dilluns, 16 de setembre del 2013

"BIMBOLLES DE SABÓ" de Josep Maria Llompart

Un poema que confirma una estrofa de Pere Quart:  Les illes no són daurades....




Les illes no són daurades:
         tot era mentida.
                  PERE QUART  

 
Bimbolles de sabó fingien cor i perla, 
solcaven papallons l'atzur, papers de seda, 
tot el cel era ple de dents, beats somriures, 
es bressaven les illes en oceans intactes.  

Tedèums serpentejaven per places i oficines, 
els raïms a les parres, els besos en els llavis, 
cada nom, cada cosa, cada ànima precisa, 
sense doblecs, inerme dins la pura nuesa.  

I tot de cop voltors, macolí pel capvespre, 
pedreta a la sabata, ganivetet a penes. 
Les roses de pedaç omplien l'escenari, 
mentre queia el teló. Ja tot era mentida. 
 
                                                        Josep Maria Llompart
                                                              "Poemes de Mondragó"

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

14 comentaris:

  1. Carme Rosanas16 de setembre del 2013, a les 0:13

    Ostres!!! Tot, tot? així és pitjor del que jo pensava... :) Al menys salvéssim alguna coseta!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de setembre del 2013, a les 23:29

      Una mica pessimista ho pinta tot. Jo penso que alguna cosa salvarem. Segur! :D

      Elimina
  2. M. Roser16 de setembre del 2013, a les 0:47

    Segons el poema sembla que tots som actors del teatre del món i tot el que representem és una gran mentida...No hi estic gaire d'acord, hi ha gent que sí que es passa la vida actuant, però generalitzar...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de setembre del 2013, a les 23:33

      La vida no són tot flors i violes i no tothom va amb el lliri a la mà. Però sempre hi ha excepcions: coses autentiques i gent sincera.
      Afortunadament.
      Petonets!

      Elimina
  3. Quadern de mots16 de setembre del 2013, a les 8:12

    Res és el que sembla.

    Carme, segur que salvem alguna cosa, només ens cal allargar el poema :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de setembre del 2013, a les 23:37

      Potser no tot és el que aparenta, però no tot deu ser una enganyifa. Vull creure que no.
      És una idea. Amb un parell d'estrofes més al poema podríem salvar alguna cosa.

      Elimina
  4. Jordi Dorca16 de setembre del 2013, a les 10:58

    Tot tot?
    (veig que la Carme Rosanas ha pensat ben bé el mateix)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de setembre del 2013, a les 23:41

      Confiem en que el poeta així exagerat. Segur que hi ha coses que són verdaderes, genuïnes. Alguna se'm acudeix.

      Elimina
  5. Xelo IProu16 de setembre del 2013, a les 20:40

    Com m'agrada passar per ací, gràcies per la faena que fas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de setembre del 2013, a les 23:42

      Un plaer, Xelo, com rebre la teva visita.
      Gràcies per venir!

      Elimina
  6. novesflors17 de setembre del 2013, a les 22:17

    Em sembla que el que està dient, o el que jo entenc, és que la vida no és un camí de roses, que somniem, estem als núvols, som nens, i joves, i, en algun moment caiem btruscament de peus a terra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog18 de setembre del 2013, a les 0:27

      Penso que és això el que vol dir. La realitat ens fa aterrar, a vegades bruscament, del món que ens hem imaginat meravellós.

      Elimina
  7. Relatus17 de setembre del 2013, a les 23:43

    Quina força que té aquest poema. No crec que vagi molt desencaminat. no

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)