Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.
Ángel González
És genial, aquest poema!!! No el recordava o no el coneixia, potser...
ResponEliminaSi que és genial, d'aquest poeta m'agrada tot el que vaig llegint.
Eliminauna manera molt original de descriure el teixit d'un poema
ResponEliminaMolt original i molt gràfica. Els poemes necessiten un xic de passió, sinó...
EliminaCuriosa associació d'idees...
ResponEliminaPetonets, Glòria.
En que estaria pensant...
EliminaPetonets, M.Roser!
Sí que és genial, francament.
ResponEliminaÉs un poeta que com més conec més m'agrada. Coincidim: Genial.
Eliminaoriginal semblança amb l'acte creatiu!
ResponEliminaEscriure també és crear, fa una bona comparança. I és que hi ha dies que un no serveix ni per escriure ni per res...
EliminaOstres quin poema! I quan el poema neix... explosió total. M'ha encantat
ResponEliminaI si neix ben parit FOCS ARTIFICIALS! ;D
EliminaJugar al solitari, o a tennis...gran diferència ;-) Ca..ai!, quin tros de poema més ben parit!
ResponEliminaI quin tros de poeta l'Ángel González!
Elimina