Si jo et tingués vespre i matí
sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és,
tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
seria fada,
tal
com la menja que no es cou
especiada.
especiada.
Clementina
Arderiu
Oh! És preciós! De veritat. Gràcies per a fer-nos-el descobrir!
ResponEliminaM'ha agradat doblement.
ResponEliminaEl poema és molt bo.
Tinc un quadre penjat a la cuina (que és un trencaclosques) molt semblant al de la foto, i és que jo, a la cuina, sempre tinc obert el calaix de les espècies, en poso a gairebé tot el menjar.
M´ha fet gràcia Glòria, és com si m´ haguessis llegit una mica els pensaments.
ResponEliminaMentre el llegia m´ha vingut al cap el llit antic de Clementina Arderiu i Carles Riba a la seva casa de Cadaqués, tal com va explicar Pau Riba en un programa de Tv3. i he pensat en la dolçr especiada ;-)
De res, Porquet, estic contenta de que t'agradi. Tot i sent un poema d'amor no deixa de tenir el seu "puntet"...
ResponEliminaQuadern de Mots, així tu ets de les agosarades que fan experiments i innovacions amb el menjar?. Ja em passaràs alguna recepta, que jo sóc molt ensopida a la cuina...
ResponEliminaPais, que deuria explicar Pau Riba del llit dels avis que t'ha fet pensar en la dolçor especiada? ;-)
ResponEliminaEl que no tenia ni idea és que fos el net d'aquests dos poetes. Aprenc un munt de coses blogegant!!!