*NO TE RINDAS" de Mario Benedetti

És un poema a la resiliència. A la capacitat de l'ésser humà per superar el dolor i les pèrdues. I és preciós.

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

                                            
                               Mario Benedetti

"LA FONT" de Joan Teixidor

Records d'una infantessa joiosa en un paisatge olotí. Una poesia molt visual, amb unes imatges tan vívides que realment evoquen un quadre de Renoir.

Anàvem a la font quan ja queia la tarda,

resseguíem camins, corriols i dreceres,

ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.

Érem els habitants d'un estiu de miracle,

tot era tan feliç que no ho enteníem.

Dames, cavallers, l'estol de nens i nenes,

el gaudi de la llum i l'hora fugissera,

els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix

i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.

Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem. 

             Joan Teixidor i Comes

 

Pintura de Auguste Renoir

"JOC D'ESCACS" de Joan Vinyoli

El poeta fa una  metàfora amb el joc  d'escacs. Els peons son els primers en caure. De vegades, però, també cauen els reis.     De vegades els himnes són per aquells que estan sota la terra. Aquí, nosaltres vivim encara en el sinistre destí dels homes. I mirem com juguen a escacs. Avancen els peons per molts que en caiguin. Salten com els cavalls i, ràpids, obliqüen com l'alfil. Sacrifiquen la dama i, ja quasi perduts, enroquen. Que el rei aguanta fort, però segur que amb tots els atributs, ceptre i corona, acabarà caient.                         Joan Vinyoli

"ANELL" de Carme Guasch i Darné

Quantes coses pot significar un anell?  L'autora, amb un bell llenguatge, sembla trobar-lo més un signe d'esclavatge que de compromís i amor.

 Anell d'or, òrfena baula,
cercle de vida i d'amor,
anell d'or, ull sense nina,
roda del temps, breu ex-vot.

Anell amb una grafia
-promeses d'ànima i cos-
escrita en llengua remota
que és mare de tots els mots.

Anell d'or, vana aliança,
boca de pou sense fons,
baga que el buit empresona,
cintura del desconhort.

Anell d'or, símbol estèril,
joiell sense vocació,
espoli darrer del viure,
llegat primer de la mort.

(Tan petit, abraces tota
la soledat d'aquest món.)

                  Carme Guasch
 

*"MERIENDO ALGUNAS TARDES" de Angel González

Avui ens acompanya Àngel Gonzàlez. La seva humanitat, la senzillesa, la riquesa de lèxic, les encertades metàfores el converteixen en un dels meus poetes preferits en llengua castellana!

 

Meriendo algunas tardes:
no todas tienen pulpa comestible.
Si estoy junto a la mar
muerdo primero los acantilados,
luego las nubes cárdenas y el cielo.
Escupo las gaviotas,
y para postre dejo las bañistas
jugando a la pelota y despeinadas.
Si estoy en la ciudad
meriendo tarde a secas:
mastico lentamente los minutos,
tras haberles quitado las espinas,
y cuando se me acaban
me voy rumiando sombras,
rememorando el tiempo devorado
con un acre sabor a nada en la garganta.

                               A. González

"CANÇÓ" de Clementina Arderiu

 L'amor es tan dolc... Peró a l'autora no li agrada un amor tan ensucrat, ella el vol més saborós, un amor amb el regust de les espècies.

Si jo et tingués vespre i matí
     sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
     sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és,
     tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
     que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
     seria fada,

tal com la menja que no es cou
     especiada.

                   Clementina Arderiu

"MUNTANYES DEL CANIGÓ" de Jacint Verdaguer

Qui no coneix aquest poema d'un dels nostres poetes més excelsos? Tothom l'ha cantussejat! Peró no tots hem llegit la poesia complerta, que és ben bonica.

 

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades,

més que més ara a l'estiu

que les aigües són gelades.  

Tres mesos hi sóc estat

sens veure persona nada

sinó un trist rossinyolet

que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,

tres dies ha que no canta. 

M'ha vingut enyorament

i una cruel mala gana.

Ningú no m'entén el mal,

ningú coneix el que em mata,

sinó una nina que hi ha

     que és la meva enamorada.     

Un dia jo l'encontrí,

l'encontrí a punta d'alba;

al torrent de Sant Martí

l'encontrí que ensabonava. 

Jo li don el Déu-te-guard,

paraula no m'ha tornada;

jo que li torno a donar

i ella calla altra vegada.       

- Jo no sé amb què compara't,

amb el vent o amb la gelada;

te compararé amb el vent,

que cada hora fa mudança:

al dematí vent serè,

a les onze marinada,

a migdia vent de dalt

i a la tarda tramuntana. 

                   Mossèn Cinto Verdaguer

Pintura de Camille Pissarro

---

"SONET AMERICÀ" DE Marià Manent

Avui parlen els diaris de Marià Manent, per la distinció amb que han honorat al seu fill Albert.  El recordem  amb un original sonet del que és autor.

La donzella del vellut vermell
no sé si és xilena o bé de Lima.
Té el rostre bru del mar i del solell,
uns grans ulls verds i la cintura prima.

Sembla que escolti l'au del paradís
i em digui al cor: 'Quin nou somriure esperes?'
quan ella passa vora les palmeres,
davant la mar color d'aigua amb anís.

Entre la ratlla de les seves dents,
com en les cambres d'un palau de vori,
se m'hi perden un poc els pensaments.

i voldria ésser l'au del paradís
per coronar d'un càntic il·lusori
la palmereta que li fa ombradís.

                      Marià Manent

*"LLEGÓ CON TRES HERIDAS" de Miguel Hernández

¡Quin Poeta! ¡Quin poema!...

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte, 
la del amor. 
 

                            Miguel Hernández

"L'ULL DE LA MAR" de Joaquim Ruyra

Un del poetes més mariners, que tant coneix i estima el mar -la mar, com diu ell- el compara amb l'ull humà en aquest bell sonet.

Igual que l'ull d'un home, no sé l'aigua marina

quina expressió més viva tramet el seu cristall;

fonda, la llum d'una ànima sembla que s'hi endevina

i semble que d'idees s'hi sent vibrar el treball.

Blavissa i pura a voltes, com d'un infant la nina,

mira amb un aire candi del cel l'immens badall;

a voltes, sa llampanta mirada esmaragdina

té, con d'una nimfa, foc d'amorós cremall.

Oh! quan la mar és clara, que en diu de coses belles!

Que en trasbalsa de sols! Que en somnia d'estrelles!

Ai, en canvi, si es torna son ull, de sobte, obac

com el del vil hipòcrita que malvestats calcula!

No us ne fieu!... Saturna, medita, dissimula,

covant voluptuoses gelosies de drac.

                                          Joaquim Ruyra i Oms

"PRIMAVERA"

Però la PRIMAVERA acaba de començar. Gaudim-la!

FELIÇ PRIMAVERA!!!!

*"DE QUE CALLADA MANERA" de Nicolás Guillen

No coneixia l'obra d'aquest poeta cubà més que per les cançons que s'han fet dels seus poemes. Caldrà repassar-la, perquè és realment bonica.

¡De que callada manera
se me adentra usted sonriendo,
como si fuera la primavera !
¡Yo, muriendo!

Y de que modo sutil
me derramo en la camisa
todas las flores de abril

¿Quién le dijo que yo era
risa siempre, nunca llanto,
como si fuera la primavera?
¡No soy tanto!

En cambio, ¡Qué espiritual
que usted me brinde una rosa
de su rosal principal!

De que callada manera
se me adentra usted sonriendo,
como si fuera la primavera
¡Yo, muriendo!

                     Nicolás Guillen

"MESTER D'AMOR" de Joan Salvat-Papasseit

Quin poema encantador! Tan lluminós, tan sensual...un plaer la seva lectura!

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura. 

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada. 

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta. 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.   
 
                              Joan Salvat Papasseit

"CIRERER FLORIT" de Joan Maria Guasch

Ja floreixen els cirerers, s'acosta el temps de menjar cireres, la Primavera és el primer pas. Guasch ens ho explica en aquesta encantadora poesia.

           
  Cirerer petit,

 cirerer florit

            que fas arracades

           digues quina mà 

            té les ve a cercar

                     quan les tens granades.

Digues sense por

qui et cull la dolçor

d'aquesta florida.

- Floreixo en la soledat

d'aquest jardí ple de molsa;

mai ningú m'ha sorollat

per collir ma fruita dolça.

Ella em cau sense dolor

com qui perd les arrencades;

però al maig torna l'Amor

i em diu:  - Té, les he trobades!...

                  Joan Maria Guasch

*"ACASO..." de Antonio Machado

A ell també el va sorprendre un dia la primavera i el renéixer de noves  il · lusions.

Como atento no más a mi quimera

no reparaba en torno mío, un día

me sorprendió la fértil primavera

que en todo el ancho campo sonreía. 

Brotaban verdes hojas

de las hinchadas yemas del ramaje,

y flores amarillas, blancas, rojas,

alegraban la mancha del paisaje. 

Y era una lluvia de saetas de oro,

el sol sobre las frondas juveniles;

del amplio río en el caudal sonoro

se miraban los álamos gentiles. 

Tras de tanto camino es la primera

vez que miro brotar la primavera,

dije, y después, declamatoriamente:

—¡Cuán tarde ya para la dicha mía!

Y luego, al caminar, como quien siente

alas de otra ilusión: —Y todavía

¡yo alcanzaré mi juventud un día!

                                Antonio Machado

"JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUES" de J. Palau i Fabre

Aquest es un amor que s'ofereix sens reserva. Però alhora es exigent, vol ser correspost. Palau i Fabre ho explica molt bé. Maria del Mar Bonet  canta el poema amb molta sensibilitat.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desvesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que sem fes

Josep Palau i Fabre

"PRIMAVERA" M. Martí i Pol

Altre cop Marti i Pol, poeta de tants registres, que va fer un poema per cada estació del any. El primer: la Primavera.

Heus ací: 

Una oreneta, 

la primera, 

ha arribat al poble. 

I l'home que treballa al camp, 

i la noia que passa pel pont, 

i el vell que seu en un marge, fora vila, 

i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 

tenen la sort de veure una mica de cel 

han sabut la notícia. 

L'oreneta ha volat, 

una mica indecisa, 

ran mateix de l'aigua del riu, 

s'ha enfilat pont amunt, 

ha travessat, xisclant, la plaça 

i s'ha perdut pels carrers en silenci. 

I la mestressa que torna de comprar 

ho ha dit als vailets de l'escola, 

i aquests, a les dones que renten al safareig públic, 

i elles ho han cridat 

a l'home que empeny un carretó pel carrer, 

i l'home ho ha repetit qui sap les vegades 

i n'ha fet una cançó 

al ritme feixuc de la roda. 

Heus ací el que diu: 

La primavera ha arribat al poble.  

                             Miquel Martí i Pol

*"HABRÁ POESIA" de Gustavo Adolfo Becquer

El poeta romàntic per excel · lència!. En les seves "Rimes", que en els meus anys adolescents em feien somiar, afirma que mentre hi hagi PRIMAVERA hi haurà poesia. Segur.

Rima IV

No digáis que, agotado su tesoro,
de asuntos falta, enmudeció la lira;
podrá no haber poetas; pero siempre
habrá poesía.

Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas,
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista,
mientras el aire en su regazo lleve

perfumes y armonías,
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,

y en el mar o en el cielo haya un abismo
que al cálculo resista,
mientras la humanidad siempre avanzando
no sepa a dó camina,
mientras haya un misterio para el hombre,

¡habrá poesía!

Mientras se sienta que se ríe el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore, sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan,
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen
los ojos que los miran,
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira,

mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas,
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!

                                                                   Gustavo Adolfo Becquer

ERATO, musa de la poesia amorosa. Sir J.P. Poynter.

"LA GINESTA" de Joan Maragall

Encetem la Primavera!

Aquest poema deliciós de Maragall fa que en ocasions rivalitzem entre les companyes de l'Aula d'Expressió per que totes el volem llegir. A totes agrada.

Digueu-me sinó es preciós!

 La ginesta altra vegada

la ginesta amb tanta olor

es la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

hi pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava

feia un sol molt resplendent

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura

la tisora va enrenou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor m'ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

jo he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan la he tinguda lligada 
m'he girat de cara al mar...

m'he girat al mar de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall

                        Joan Maragall

                 "Seguit de les vistes al mar"

 

"CANÇÓ D'UN DOBLE AMOR" de Josep Carner

Quin poema tan bonic!  Fresc, vital, sensual. Altre cop Carner, demostrant que es el Príncep de les Lletres Catalanes.

 

L'amiga blanca m'ha encisat

també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.
                            
                  Josep Carner

Pintura  J. Sorolla