Avui recordem a Joan Margarit, que el dia 16 ens va deixar, amb un poema, l'ultim, del llibre "Des d'on tornar a estimar". El despedim amb dolor d'ell, però ens deixa una obra ingent per tenir-lo entre nosaltres.
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.
Joan Margarit
Immesurable poeta.
ResponEliminaDescansi en pau.
Aferradetes, nina.
Sens dubte és una gran perdua. Per això era el Mestre...
EliminaAferradetes, Sa Lluna, moltes
Són molt onics i entenedors els poemes del Joan...Trobaré a faltar trobar-me'l pel carrer, és que vivia molt a pro de casa!
ResponEliminaPetonets, Glòria.
És veritat que vivíeu al mateix poble, el que no sabia és que éreu veïns. Parlaves amb ell de poesia, M.Roser?
EliminaPetonets!
La via es inexorable.
ResponEliminaTots tenim data de caducitat, però deixar un llegat com el seu no tothom ho pot fer.
EliminaUna abraçada, Xavier
El que cal fer de les paraules al final és això, poesia. I és veritat que la tristesa i la felicitat són veïnes implacables. Les dues cares de la mateixa moneda. Hi ha un tren que se'ns ha endut el nostre gran poeta.
ResponEliminaHelena, sempre trobes la paraula justa, t'admiro.
EliminaEl poeta ha marxat, però les seves paraules sempre seran en unes pàgines a l'abast de qui les necessiti.