Avui és l'aniversari del naixement de Rafael Alberti. El recordem amb un poema, una elegia, en el que explica una vivència seva: la d'una nena veïna, que somniava viatges, viatges que no va poder realitzar.
La niña rosa sentada.
sobre su falda,
somo una flor,
abierto un atlas.
¡Cómo la miraba yo
viajar, desde mi balcón!
Su dedo, blanco velero,
desde las islas Canarias
iba a morir al mar Negro.
¡Cómo la miraba yo
morir, desde mi balcón!
La niña rosa, sentada.
sobre su falda,
como una flor, cerrado, un atlas.
Por el mar de la tarde
van las nubes llorando
rojas islas de sangre.
Rafael Alberti
Pintura: J.Sorolla
Un poema acolorit:
ResponEliminaLa nena rosa.
El veler blanc.
El mar negre.
Els núvols rojos.
Llàstima que el final sigui negre, també...
EliminaTristíssim.
ResponEliminaSi que fa pena aquesta nena somniadora, quantes coses imaginades que no va poder realitzar!
EliminaPotser els va realitzar amb la imaginació...
ResponEliminaPetonets.
Segur, no va tenir temps de fer-los d'altre manera. Clar que som molts els que tenim somnis sense complir i no és la mort la que ho impedeix, sinó la vida.
EliminaPetonets!
mai se sap.....sempre he preferit a Lorca ....però Alberti també fou bon poeta no genial com l'altre
ResponEliminaPer sort tenim molts grans poetes. Genials ja en són menys i Lorca ho era, jo també ho crec.
Elimina