"LA SABATA" de J. Palau i Fabre

Diu el poeta: "Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre involuntaris".D'inspiració no n'hi va faltar quan va escriure "La sabata"

He donat el meu cor a una dona barata
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

                                      Josep Palau i Fabre

"PIRINENQUES- I " de Joan Maragall

Maragall va escriure 'Pirinenques' durant una estada al balneari de Senillers (Cerdanya). Era l'agost de 1892, el primer estiu després de casar-se amb Clara Noble. 'Pirinenques' forma part d'una sèrie de poemes que inclou  dins  "Poesies".

 I

A dalt del Pirineu
les flors són esblaimades,
les flors són d’un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.

El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l’herba curta i clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d’eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.

Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant-se 
va solemnement l’alta muntanya.

                                                      Joan Maragall

"CORRANDES D'EXILI" de Joan Oliver

Es un poema tan trist, tan sentit... Tenir que fugir del lloc on hi tens la vida deu  ser una cosa terrible. I el poeta ho explica tan bé!

Quan llegeixo aquesta poesia m'emociono. Especialment avui, que fa anys que ens va deixar Joan Oliver... Aquí el teniu llegint el poema al Price.  Carn de gallina.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somnio completa.

                                   Pere Quart

*"CULTIVO UNA ROSA BLANCA" de José Martí

Un cor generós demostra posseir qui conrea aquestes roses blanques per a qui no les mereix.

Cultivo una rosa blanca
En Junio como en Enero,
Para el amigo sincero,
Que me da su mano franca.

  Y para el cruel que me arranca
El corazón con que vivo,
Cardo ni ortiga cultivo
cultivo una rosa blanca.

               José Martí

"ARBEQUINES DEL AMOR" de Maria Mercè Marçal

Que en són de saboroses les arbequines!  I els petons. Tots dos amb un regust d'amarg...

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

 

Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!

                               M. M. Marçal

"ELS CORBS" de Josep Carner

En totes les guerres guanyen els corbs. I els corbs no són ocells precisament...

Mor el dia,
l’aire calla;
ja no sona
la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,
vencedors i vençuts.)

Munta un núvol
sangonent
per la serra
de ponent.

Qui cap glòria
se n’ha dut?
Uns i altres
han perdut.

Sense fressa
ni destorbs,
els que guanyen
són els corbs.

         Josep Carner

"MOLT LLUNY D'AQUI" de Màrius Torres

Evocadora i nostàlgica poesia d'uns records que el temps ha deixant enrere...

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit. 

  L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern. 

  Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. 

  Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al cap al tard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar. 

  Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare. 

1.                                                              Màrius Torres
2.  
3.  

*" CANCIÓN ÚLTIMA " de Miguel Hernández

Sempre queda l'esperança.  Les del poeta no van arribar a complir-se ...

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

             Miguel Hernández

"EXCELSIOR" de Joan Maragall

Un dels poemes més vitalistes de Maragall. El mar és el símbol del moviment i la inquietud del poeta: quan les coses no van bé s'ha de trobar l'impuls necessari per continuar endavant i millorar-les.

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins. 

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament. 

Fuig-ne de la terra immoble;
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins. 

Fora terres, fora platja;
oblida't de tot regrés;
no s'acaba el teu viatge;
no s'acabarà mai més.  

              Joan Maragall
 

"SOBRE AQUEST LLIT..." de Carme Guasch

La brillant poeta empordanesa ens ofereix la seva poesia madura i delicada, que parla d'amor, d'absència, de la mort...

                       El món es disfressava de tu, de mi i de l'atzar

  MARIA MERCÈ MARÇAL

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d'una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d'estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d'onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l'últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l'ombra de la mort. 

                                  Carme Guasch 

                                    "Amat i Amic"                                     

"SOSPIR D'ESTUDIANT" de Miquel dels Sants Oliver

Una poesia d'un gran poeta mallorquí de la Renaixença, amb el llenguatge  refinat i musical que el caracteritza.

Quan del ball se n'és anada

que quasi sortia el sol

dins l'alcova arraconada

moria'm de desconsol

Cada vespre l'endevina

l'esperit enamorat

i la foscor s'il·lumina

d'un rastre de claredat.

Al passar de sa carrossa

els vidres salten de por,

i amb un panteix que destrossa

batega també el meu cor.

Poc creurà, passant lleugera

quan del sarau a sortit,

que un cor desvetllat l'espera

dins la silenciosa nit.

                  
           Miquel dels Sants Oliver

Pintura: Giovanni Boldoni

"EL PARAVENT XINESC" de Joan M. Guasch

Discret i acollidor...Si el paravent pogués parlar!

 

Oh, quina nit! El paravent de Xina

com un tros de jardí sempre florit

vetllarà silenciós l'hora divina

tot perfumant la majestat del llit.

Jo et besaré la flor de les parpelles

que és el besar més ple d'encantament

i al fons del paravent guarnit d'aucells

hi esclatarà el desig del mancament.

I rajarà la sang de la ferida,

d'aquell ferir d'amor que dona vida...

I el paravent xinesc resplendirà!

I allargaré les mans com qui cull roses

i tu em daràs encara noves coses

per esfullar de nou al fer-se clar.

                                                          Joan M. Guasch    

"ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE" de Salvador Espriu

Espriu declara el seu amor profund per una terra covarda, vella i salvatge. La seva. La nostra.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

                             Salvador Espriu

*"IMITANDO UNA ODA DE SAFO" de G. Gómez de Avellaneda

Un sonet de la escritora cubana,  a  la manera de la poetessa de Lesbos. 
La poesia de Gómez de Avellaneda s'ha comparat a la de E. Barret Bowning.

¡Feliz quien junto a ti por ti suspira
quien oye el eco de tu voz sonora,

quien el halago de tu risa adora,

y el blando aroma de tu aliento aspira!

Ventura tanta, que envidioso admira

el querubín que en el empíreo mora,

el alma turba, el corazón devora,

y el torpe acento. al expresarla, expira.

Ante mis ojos deseparece el mundo,

y por mis venas circular ligero

el fuego siento del amor profundo.

Trémula, en vano resistirte quiero...

de ardiente llanto la mejilla inundo...

¡delirio, gozo, te bendigo y muero!

                       Gertrudis Gómez de Avellaneda

Pintura de J.J. Kronberg

*" EL DOLOR " de León Felipe

Quin poema més bonic. I més trist. Hi ha tant dolor, tant desencís en els seus versos ... Que bé expressa el poeta aquesta tristesa que sent seva.

 
   No he venido a cantar.
              No he venido a cantar, podéis llevaros la guitarra.
              No he venido tampoco, ni estoy aquí arreglando   
              mi expediente
              para que me canonicen cuando muera.

              He venido a mirarme la cara en las lágrimas 
              que caminan hacia el mar,
              por el río
              y por la nube...
              y en las lágrimas que se esconden
              en el pozo,
              en la noche
              y en la sangre...                 
 
        He venido a mirarme la cara en todas
        las lágrimas del mundo.
              Y también a poner una gota de azogue, de llanto,
              una gota siquiera de mi llanto
              en la gran luna de este espejo sin límites,
              donde me miren y se reconozcan los que vengan.

      He venido a escuchar otra vez esta vieja sentencia 
        en las tinieblas.
              Ganarás el pan con el sudor de tu frente
              "y la luz con el dolor de tus ojos".
              Tus ojos son las fuentes del llanto y de la luz.       
                                                  
                                                         
                                                                                         León Felipe   
    

            

"LES ROSES FRANQUES" de Joan Maragall

Roses lliures fins al final, gronxant-se al mur del jardí fins que el sol les panseixi i el vent les desfulli.

He vist unes roses – d’un vermell pujat,
D’un vermell negrós, - d’un vermell morat.
Penjaven gronxant-se – del mur d’un jardí:
Ningú les pot heure, - no es poden collir.

Són les roses lliures – de la servitud:
Són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten – ni de dalt estant:
El gipó ni el gerro – no s’en gaudiran.

Brillar al sol veuran-les – des de lluny la gent,
Donaran la flaire – al bon grat del vent;
Mes cap mà atrevida – les apomarà
Ni alenada humana – les mustigarà.

No com les flors altres, - són de qui les vol:
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida – gronxant-se i rient,
I abrusades se les emportarà el vent.

                                       Joan Maragall

"DAMUNT LA SORRA" de Joan Vinyoli

Una deliciosa manera de gaudir de la platja i de la vida, amb la persona que vols tenir al costat i sense metàfores...

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un de sol, del tot.
Llavis extensos
com una migdiada.

I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
Que el sol penetri
fins a la sang.
Però l’amor no basta.

Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
Gaudim sense metàfores.

                                Joan Vinyoli

"DESOLACIÓ" de Joan Alcover

El poeta mallorquí, al que la vida no li va estalviar desgracies, acaba aquest sonet tan trist amb unes paraules que  fan estremir...

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.


Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.


I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.


Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

                     

                               Joan Alcover

*"GACELA DEL AMOR IMPREVISTO" de F. Garcia Lorca

 A "El divan de Tamarit"  Garcia Lorca va fer servir les formes poètiques pròpies de l'Antiga Aràbia. Las Gacelas, que parlen d'amor i les Casidas , sobre temes de mort.  Hi posa música i veu Carlos Cano

  

Nadie comprendía el perfume
de la oscura magnolia de tu vientre.
Nadie sabía que martirizabas
un colibrí de amor entre los dientes. 

Mil caballitos persas se dormían
en la plaza con luna de tu frente,
mientras que yo enlazaba cuatro noches
tu cintura, enemiga de la nieve. 

Entre yeso y jazmines, tu mirada
era un pálido ramo de simientes.
Yo busqué, para darte, por mi pecho
las letras de marfil que dicen siempre.

 

Siempre, siempre: jardín de mi agonía,
tu cuerpo fugitivo para siempre,
la sangre de tus venas en mi boca,
tu boca ya sin luz para mi muerte.

                              F. Garcia Lorca

"CANÇO DE MARINER" de Josep Maria de Sagarra

Un poema que evoca imatges gairebé oníriques, amb un llenguatge bell i de gran cromatisme.

Dorm, criatura, dorm,

amb els deu dits sobre la neu

de la camisa blanca.

Dorm, criatura, dorm,

amb la rosa de neu a les entranyes.

No tinguis por de res,

que el mar pentina el coral

en el fons del fons del aigua.

Riu, criatura, riu,

i ensenya bé totes les dents,

petites i esmolades.

Riu, criatura, riu,

amb la gran vermellor sense esperança!

No tinguis por de res,

que el mar gronxa sobre el cor

les princeses ofegades.

Cau, criatura, cau,

sense cinyell, sense vestit,

dins la petxina de nacre.

Cau, criatura, cau!
Abraça't contra el pit ben despullada.

No tinguis por de res,

que el mar ja porta aquell blau,

que el mar porta aquell blau de les batalles!

                          Josep M. de Sagarra