"SOBRE AQUEST LLIT..." de Carme Guasch

La brillant poeta empordanesa ens ofereix la seva poesia madura i delicada, que parla d'amor, d'absència, de la mort...

                       El món es disfressava de tu, de mi i de l'atzar

  MARIA MERCÈ MARÇAL

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d'una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d'estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d'onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l'últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l'ombra de la mort. 

                                  Carme Guasch 

                                    "Amat i Amic"                                     

"SOSPIR D'ESTUDIANT" de Miquel dels Sants Oliver

Una poesia d'un gran poeta mallorquí de la Renaixença, amb el llenguatge  refinat i musical que el caracteritza.

Quan del ball se n'és anada

que quasi sortia el sol

dins l'alcova arraconada

moria'm de desconsol

Cada vespre l'endevina

l'esperit enamorat

i la foscor s'il·lumina

d'un rastre de claredat.

Al passar de sa carrossa

els vidres salten de por,

i amb un panteix que destrossa

batega també el meu cor.

Poc creurà, passant lleugera

quan del sarau a sortit,

que un cor desvetllat l'espera

dins la silenciosa nit.

                  
           Miquel dels Sants Oliver

Pintura: Giovanni Boldoni

"EL PARAVENT XINESC" de Joan M. Guasch

Discret i acollidor...Si el paravent pogués parlar!

 

Oh, quina nit! El paravent de Xina

com un tros de jardí sempre florit

vetllarà silenciós l'hora divina

tot perfumant la majestat del llit.

Jo et besaré la flor de les parpelles

que és el besar més ple d'encantament

i al fons del paravent guarnit d'aucells

hi esclatarà el desig del mancament.

I rajarà la sang de la ferida,

d'aquell ferir d'amor que dona vida...

I el paravent xinesc resplendirà!

I allargaré les mans com qui cull roses

i tu em daràs encara noves coses

per esfullar de nou al fer-se clar.

                                                          Joan M. Guasch    

"ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE" de Salvador Espriu

Espriu declara el seu amor profund per una terra covarda, vella i salvatge. La seva. La nostra.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

                             Salvador Espriu

*"IMITANDO UNA ODA DE SAFO" de G. Gómez de Avellaneda

Un sonet de la escritora cubana,  a  la manera de la poetessa de Lesbos. 
La poesia de Gómez de Avellaneda s'ha comparat a la de E. Barret Bowning.

¡Feliz quien junto a ti por ti suspira
quien oye el eco de tu voz sonora,

quien el halago de tu risa adora,

y el blando aroma de tu aliento aspira!

Ventura tanta, que envidioso admira

el querubín que en el empíreo mora,

el alma turba, el corazón devora,

y el torpe acento. al expresarla, expira.

Ante mis ojos deseparece el mundo,

y por mis venas circular ligero

el fuego siento del amor profundo.

Trémula, en vano resistirte quiero...

de ardiente llanto la mejilla inundo...

¡delirio, gozo, te bendigo y muero!

                       Gertrudis Gómez de Avellaneda

Pintura de J.J. Kronberg

*" EL DOLOR " de León Felipe

Quin poema més bonic. I més trist. Hi ha tant dolor, tant desencís en els seus versos ... Que bé expressa el poeta aquesta tristesa que sent seva.

 
   No he venido a cantar.
              No he venido a cantar, podéis llevaros la guitarra.
              No he venido tampoco, ni estoy aquí arreglando   
              mi expediente
              para que me canonicen cuando muera.

              He venido a mirarme la cara en las lágrimas 
              que caminan hacia el mar,
              por el río
              y por la nube...
              y en las lágrimas que se esconden
              en el pozo,
              en la noche
              y en la sangre...                 
 
        He venido a mirarme la cara en todas
        las lágrimas del mundo.
              Y también a poner una gota de azogue, de llanto,
              una gota siquiera de mi llanto
              en la gran luna de este espejo sin límites,
              donde me miren y se reconozcan los que vengan.

      He venido a escuchar otra vez esta vieja sentencia 
        en las tinieblas.
              Ganarás el pan con el sudor de tu frente
              "y la luz con el dolor de tus ojos".
              Tus ojos son las fuentes del llanto y de la luz.       
                                                  
                                                         
                                                                                         León Felipe   
    

            

"LES ROSES FRANQUES" de Joan Maragall

Roses lliures fins al final, gronxant-se al mur del jardí fins que el sol les panseixi i el vent les desfulli.

He vist unes roses – d’un vermell pujat,
D’un vermell negrós, - d’un vermell morat.
Penjaven gronxant-se – del mur d’un jardí:
Ningú les pot heure, - no es poden collir.

Són les roses lliures – de la servitud:
Són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten – ni de dalt estant:
El gipó ni el gerro – no s’en gaudiran.

Brillar al sol veuran-les – des de lluny la gent,
Donaran la flaire – al bon grat del vent;
Mes cap mà atrevida – les apomarà
Ni alenada humana – les mustigarà.

No com les flors altres, - són de qui les vol:
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida – gronxant-se i rient,
I abrusades se les emportarà el vent.

                                       Joan Maragall

"DAMUNT LA SORRA" de Joan Vinyoli

Una deliciosa manera de gaudir de la platja i de la vida, amb la persona que vols tenir al costat i sense metàfores...

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un de sol, del tot.
Llavis extensos
com una migdiada.

I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
Que el sol penetri
fins a la sang.
Però l’amor no basta.

Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
Gaudim sense metàfores.

                                Joan Vinyoli

"DESOLACIÓ" de Joan Alcover

El poeta mallorquí, al que la vida no li va estalviar desgracies, acaba aquest sonet tan trist amb unes paraules que  fan estremir...

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.


Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.


I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.


Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

                     

                               Joan Alcover

*"GACELA DEL AMOR IMPREVISTO" de F. Garcia Lorca

 A "El divan de Tamarit"  Garcia Lorca va fer servir les formes poètiques pròpies de l'Antiga Aràbia. Las Gacelas, que parlen d'amor i les Casidas , sobre temes de mort.  Hi posa música i veu Carlos Cano

  

Nadie comprendía el perfume
de la oscura magnolia de tu vientre.
Nadie sabía que martirizabas
un colibrí de amor entre los dientes. 

Mil caballitos persas se dormían
en la plaza con luna de tu frente,
mientras que yo enlazaba cuatro noches
tu cintura, enemiga de la nieve. 

Entre yeso y jazmines, tu mirada
era un pálido ramo de simientes.
Yo busqué, para darte, por mi pecho
las letras de marfil que dicen siempre.

 

Siempre, siempre: jardín de mi agonía,
tu cuerpo fugitivo para siempre,
la sangre de tus venas en mi boca,
tu boca ya sin luz para mi muerte.

                              F. Garcia Lorca

"CANÇO DE MARINER" de Josep Maria de Sagarra

Un poema que evoca imatges gairebé oníriques, amb un llenguatge bell i de gran cromatisme.

Dorm, criatura, dorm,

amb els deu dits sobre la neu

de la camisa blanca.

Dorm, criatura, dorm,

amb la rosa de neu a les entranyes.

No tinguis por de res,

que el mar pentina el coral

en el fons del fons del aigua.

Riu, criatura, riu,

i ensenya bé totes les dents,

petites i esmolades.

Riu, criatura, riu,

amb la gran vermellor sense esperança!

No tinguis por de res,

que el mar gronxa sobre el cor

les princeses ofegades.

Cau, criatura, cau,

sense cinyell, sense vestit,

dins la petxina de nacre.

Cau, criatura, cau!
Abraça't contra el pit ben despullada.

No tinguis por de res,

que el mar ja porta aquell blau,

que el mar porta aquell blau de les batalles!

                          Josep M. de Sagarra

"CANÇO DE LA BELLA CONFIANÇA" de Clementina Arderiu

Hi ha amor, hi ha confiança...però sempre queda una part molt intima, que és només per un mateix.

A l’amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo.

                        Clementina Arderiu

"LA BARCA" de Apel.les Mestres

La noia del poema té desig de descobrir nous horitzons. Un mon feliç on trobar flors, cants i rialles...

La donzella baixa al riu
a trenc d'alba;
entre terra i cel volant,
l'alosa canta.

Mig en terra sobre els joncs,
i mig a l'aigua,
buida i sola i com dormint
s'està a la barca.

La donzella en arribant
joiosa i salta:
"Barquer", crida, "Bon barquer,
passeu la barca!"

El barquer no respon pas,
que dorm encara;
la donzella sobre el banc
es deixa caure.

Guaita el riu i guaita el cel,
i les muntanyes;
terra i cel van clarejant,
del foc de l'alba.

Guaita el cel i guaita el riu
i escolta l'aigua
que, en veu baixa, sembla dir
coses estranyes.

La donzella té desig,
que l'embriaga:
"Volgués Déu que un cop de riu
trenqués l'amarra!

Volgués Déu que riu avall
partís la barca,
riu avall sense barquer,
ni rems ni amarres!

Volgués Déu que lluny, molt lluny,
la dugués l'aigua,
lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara,

Allà on cauen els estels
quan trenca l'alba,
allà on van perfums de flors,
cants i rialles!"

                  Apel·les Mestres

Pintura: Albert Edelfelt

*"SE DEJA DE QUERER" de José Ángel Buesa

Un dels poetes que més llegia en la joventut. És tan romàntic, diu les coses d'una manera tan bonica... Avui en rellegir-lo segueix agradant-me, tot i la nostàlgia d'un temps ja viscut.

t

Se deja de querer, y no se sabe

por qué se deja de querer.

Es como abrir la mano y encontrarla vacía,

y no saber, de pronto, qué cosa se nos fue.

Se deja de querer, y es como un río
cuya corriente fresca ya no calma la sed;
como andar en otoño sobre las hojas secas
y pisar la hoja verde que no debió caer.

Se deja de querer, y es como el ciego
que aún dice adiós, llorando,
después que pasó el tren;
o como quien despierta recordando un camino,
pero ya sólo sabe que regresó por él.

Se deja de querer como quien deja
de andar por una calle, sin razón, sin saber;
y es hallar un diamente brillando en el rocío,
y que, al recogerlo, se evapore también.

Se deja de querer, y es como un viaje
destinado a la sombra, sin seguir ni volver;
y es cortar una rosa para adornar la mesa,
y que el viento deshoje la flor en el mantel.

Se deja de querer, y es como un niño
que ve cómo naufragan sus barcos de papel;
o escribir en la arena la fecha de mañana
y que el mar se la lleve con el nombre de ayer.

Se deja de querer, y es como un libro
que, aún abierto hoja a hoja, quedó a medio leer;
y es como la sortija que se quitó del dedo,
y sólo así supimos que se marcó en la piel

Se deja de querer y no se sabe
por qué se deja de querer...

                

                                           José Ángel Buesa

"PLUS ULTRA" de Jacint Verdaguer

Mossèn Cinto, corprès per la immensitat  de l'univers dialoga amb la estrelleta...

 

                                       Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
   - Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
   -No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

                         Jacint Verdaguer

"ES QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR" DE J.V. FOIX

Aquest poema és un model clar d’obra surrealista, amb un llenguatge elaborat i evocador. Talment un conjur de bruixes.

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

                       J. V. Foix

                     "On he deixat les claus..."

 Pintura J. Miró: "La Masovera"

"D'UN CACTUS" de Maria Antònia Salvà

La poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus.

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat. 

                   

                       Maria Antònia Salvà 

"AIGUAMARINA" de Josep Maria de Sagarra

Aiguamarina, malgrat la seva senzillesa, o potser precisament per això, és un dels poemes més bells i encisadors de Sagarra. És un poema ple d’optimisme, de vitalitat i d’alegria.

 

 Voldria ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platejat d'aquesta cala;

i encendre foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina

         Josep Maria de Sagarra

*"MIENTRAS TÚ EXISTAS" de Ángel González

Angel González, tan intimista, tan humà.

Mientras tú existas,
mientras mi mirada
te busque más allá de las colinas,
mientras nada
me llene el corazón,
si no es tu imagen, y haya
una remota posibilidad de que estés 
viva en algún sitio, iluminada
por una luz cualquiera...

Mientras
yo presienta que eres y te llamas
así, con ese nombre tuyo
tan pequeño,
seguiré como ahora, amada mía,
transido de distancia,
bajo ese amor que crece y no se muere,
bajo ese amor que sigue y nunca acaba.

                           Ángel González

"ENVIANT FLORS" de Joan Maragall

El poeta regala flors a l'estimada. I a nosaltres un deliciós poema.

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
 
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
 
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.
 
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
 
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentre jugueu així,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.
 

                                    Joan Maragall

                                       "Claror"

  


Detall pintura de Waterhouse