"A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES" de J. Sarsanedas

Jordi Sarsanedas ho diu ben clar i català: Que no esperin que presentem excuses!

Nobles i bells senyors inconscients feliços

multiplicats cofois entre els miralls

d'Aranjuez o Versalles,

per gala coronats de barretina

frígia,

oh jacobins beats i gaditans metòdics,

ben satisfets i grassos en esperit,

us conec el rebuf quan ens trobeu

arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,

en un racó molest

del racional jardí geopolític. 

 

I què hi farem, si som el poble-nosa,

si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se

a la imatge que en fa el vostre desig? 

 

No heu d'esperar que presentem excuses. 

 

                          Jordi Sarsanedas 

" L A I " de Pere Quart

El poeta agraeix un amor salvador, un amor que l'ha alliberat de la solitud.

Lletres d'impremta diran

el que no dic de paraula:

tu m'has salvat de la nit

(Aquí el nom en caixa baixa),

lluna seguida,

brasa partida,

malaguanyada!

M'has salvat del gel desert,

del silenci sense calma,

de la set en rius amargs,

primera resposta amb ales,

tebi ressol de desglaç

o font picant de besades.

Tu m'has salvat d'una nit

de ceguera solitària,

lluna seguida,

brasa partida,

malaguanyada!

(Aquí el nom que et vaig posar

com una corona falsa.)

            Joan Oliver-”Pere Quart”

               "Vacances Pagades"

"CAPVESPRE" de Quima Jaume

Quima Jaume descriu el meravellós paisatge del seu poble, que la va veure néixer i on va morir.

El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.  

El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants. 

Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit. 
Hora de capvespre vora mar. 

Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.

                   Quima Jaume

"FE MÍA" de Pedro Salinas

Poema breu, però molt intens d'aquest magistral poeta.

No me fío de la rosa 

de papel,

tantas veces que la hice

yo con mis manos.

Ni me fío de la otra

rosa verdadera, 

hija del sol y sazón,

la prometida del viento.

De tí que nunca te hice,

de ti que nunca te hicieron,

de tí me fio, redondo

seguro azar.

                 Pedro Salinas

"RES NO ÉS MESQUÍ" de J. Salvat Papasseit

El poeta tot hi la malaltia que sofreix, mostra una visió positiva de la vida, en la que tot continua i el que fineix es per renéixer altre vegada.

A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

                          

                 Joan Salvat-Papasseit

         

"ALQUÍMIES SOLARS" de Guerau de Liost

Un poema de Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) amb el seu estil detallista i de gran rigor idiomàtic.

Oh sol, oh màgic poderós
que, sense filtres ni col.liris,
desfent la garba de ton iris
l'atzur destries en colors! 

És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.

La pedra atenys filosofal.
Quan et passeges triomfal
com un rei Midas que no mor, 

la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or. 

                  Guerau de Liost

"LA VACA CEGA" de Joan Maragall

En aquest homenatge a Maragall no podia faltar aquest poema tan popular. Es molt visual i bell,  tot i que és trist.

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,  

vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

                               Joan Maragall

 Seubi. "La vaca cega  i altres poemes" de Ed. Baula

"LA NOSTRA REBEL·LIÓ" de C. Sánchez Cutillas

Torcar la pols és monòton, la dona sembla limitada a un àmbit domèstic, Carmelina ens esperona a ampliar aquest mon en aquest poema.

 

 

TORCAR la pols sembla monòton
I el drap – amunt i avall – és groc
Com tot el cansament que ens vessa.

Torcar la pols –diuen algunes –
És esborrar el pas del temps
Que cau sobre totes les coses
I s’esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí
És el cilici que portem
Sobre la carn, i ens dol vivíssim
I molt aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podria ésser el ferm
motiu de la nostra rebel·lió.

 

            C. Sánchez Cutillas

Dibujo: alienelpaisdelasmaravillas

"LA POMA ESCOLLIDA" de Josep Carner

Josep Carner, en aquest poema, magnífic, de "ELS FRUITS SABOROSOS" parla d'un amor seré, assossegat, dolç com la fruita madura.

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 


                                   Josep Carner
                               " Els fruits saborosos"

Aquarel·la: Tayete

*"PALABRA VIVA Y DE REPENTE" de Blas de Otero

El poeta elogia la parla popular, la bellesa del llenguatge senzill,  del poble. I li dedica un poema.

Me gustan las palabras de la gente.

Parece que se tocan, que se palpan.

Los libros, no; las páginas se mueven

como fantasmas.

Pero mi gente dice cosas formidables,

que hacen temblar a la gramática.

¡Cuánto de cortar la frase,

cuánta de la voz bordada!

Da vergüenza encender una cerilla,

quiero decir un verso en una página,

ante estos hombres de anchas sílabas,

que almuerzan con pedazos de palabras.

Recuerdo que, una tarde,

en una estación de Almadén, una anciana

sentencio despacio:  -"Si, si; pero el cielo y el infierno

está aquí." Y lo clavó.

con esa  n  que faltaba.

                  Blas de Otero

"ENCANTERI" de C. Fages de Climent

El poeta reconeix la influencia de la embruixadora dona que el va bressolar en aquest poema  del llibre "Les bruixes de LLers",  que va il·lustrar el seu amic Salvador Dalí.

-  Sonet Liminar  -

La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
em prenc la vida com si fos en vers.

Temo la mort, incisiva cesura;
l’amor em sembla d’inútil esmerç.
Ai, a vegades la vida és molt dura,
ai, a vegades el ritme és advers.

L’alexandrí, que té corbes de sina
talment un dors sibil.lí de serpent;
l’hendecasíl.lab, que s’infla i declina

massa em són causa de goig i turment.
Els versos ragen a doll, perquè al caire
del cor batega una bruixa cantaire.
                          Carles Fages de Climent

                                                           “Les Bruixes de Llers”

"ELS TEUS LLAVIS" de Maria Mercè Marçal

Un poema d'amor, que trobo magnífic.

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturni,
als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

           Maria-Mercè Marçal

            "Bruixa de Dol"

"DONANT LES JOIES" de Joan Maragall

En aquest poema, Margall està influït pel Romanticisme alemany - en aquella època traduïa a Goethe - i evoca elements de la lírica medieval.

De joies vull cobrir ta cabellera,

el teu coll i el teu pit, braços i mans,

en memòria de totes les carícies

que vagi fent-te i t’hagi fet abans.

Com a pluja els joiells damunt tos membres,

també com pluja els besos meus d’amor:

dessota cada bes vull que s’encengui

com un astre una nova resplendor.

Un joiell cada bes, que resplendeixi,

nit serena, lo noble del teu cos:

pro després el gran jorn, després el dia:

l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.

                                       Joan Maragall 

Pintura de Dante G.Rossetti

*"DONDE HABITE EL OLVIDO" de Luis Cernuda

Els  poemes de Luis Cernuda, amb el seu llenguatge precís i profund, són per a assaborir-los, per meditar-los.

Donde habite el olvido,

En los vastos jardines sin aurora;

Donde yo sólo sea

Memoria de una piedra sepultada entre ortigas

Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje

Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,

Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,

No esconda como acero

En mi pecho su ala,

Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,

Sometiendo a otra vida su vida,

Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,

Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;

Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,

Disuelto en niebla, ausencia,

Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;

Donde habite el olvido.

          Luis Cernuda

Pintura de W. Holman Hunt- "The haunted Manor"

"DITS" de Gabriel Ferrater

Un poema de Gabriel Ferrater, que pertany a " Teoria dels cossos"

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

                   Gabriel Ferrater

" UNA CANÇO A MAHALTA" de Màrius Torres

Aquest es un dels poemes dedicats a Mercè Figueres, "Mahalta", la seva amiga, la seva musa, el seu amor impossible...

                                         
                                                    

Tu que m'has descobert el corriol que mena
 al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
 és que jo també tinc records! 

Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
 pels meus camins no tan suaus.

Potser la teva passa tan manyaga assereni
 els gorgs, els erms i els afraus 

i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
 els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
 i un doble paradís perdut.  

                                 Màrius Torres

"PETONS ESCARLATA" de Antònia Abante

Delicat poema d'amor, de nostàlgia, amb un bellisim llenguatge.

 

Besa'm quan em dius adéu

entre gemecs de nostàlgia,

enreda'm l'anhel pel cos

talment amb teixits d'aranya,

consellera dels instints,

pel meu conviure, equipatge;

sirena en mar de delits,

sirena amb la pell de plata,

cortina de set colors

és el teu cos vora l'aigua;

serpentina de coralls,

els rinxols imaginables:

llaminer de tota tu

dormint al llit de l'onada,

les bombolles dels sentits

escalen per la messana.

Tu ets la vela del vaixell,

guia i nord en tot viatge;

besam quan em dius adéu

amb els petons escarlata.

                  Antònia Abante

El beso.(fragment) Pintura de G. Klimt

"NOCTURN PER A ACORDIÓ" de J. Salvat Papasseit

Un poema que evoca l'època en que el poeta va ser vigilant nocturn al Moll de la Fusta. És preciós.

 

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se

el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

                          J. Salvat Papasseit

*"TAL VEZ A NUESTRA MUERTE..." Ernesto Sabato

Un poema de Sabato. Para llegir-lo i reflexionar.

Tal vez a nuestra muerte el alma emigre:
a una hormiga,
a un árbol,
a un tigre de bengala;
mientras nuestro cuerpo se disgrega 
entre gusanos.
y se filtra en la tierra sin memoria,
para ascender luego por los tallos y las hojas,
y convertirse en heliotropo o yuyo,
y después en alimento del ganado,
y así en sangre anónima y zoológica,
en esqueleto,
en excremento.

Tal vez le toque un destino más horrendo
en el cuerpo de un niño
que un día hará poemas o novelas,
y que en sus oscuras angustias
(sin saberlo)
purgará sus antiguos pecados de guerrero o criminal,
o revivirá pavores,
el temor de una gacela,
la asquerosa fealdad de comadreja,
su turbia condición de feto, cíclope o lagarto,
su fama de prostituta o pitonisa,
sus remotas soledades,
sus olvidadas cobardías y traiciones.

                          Ernesto Sábato 

E. Sabato va morir el 1-5-2011

"PIRINENCA" de Joan Maragall

Maragall està sol al Balneari de Cauterets, Clara i els nens son a Caldetes,  i escriu aquest poema. Tot estimant tant la muntanya enyora el mar i la seva família.

Dins la cambra, xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

La muntanya, alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.

Els meus somnis volen, volen
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.

Jo somric en els meus somnis
adormit en la nit, sol...
Part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

                       Joan Maragall