diumenge, 4 de setembre del 2011

"CONJUGAL" de Joan Maragall






Aquest poema és d'amor, d'amor a la Clara, la seva esposa, que està esperant el primer fill. El matrimoni en tindrà tretze. 

 
La flor de l’abraçada ja ha granat
i ets com el cep que duu la dolça carga:
tota tu t’has estès i reposat
com ple de pàmpols el sarment s’allarga.

Com en una visió misteriosa
ta mirada sovint fixa s’extàsia:
la teva mitja rialla és majestuosa
i en la boca et floreix plena de gràcia.

En el teu si fecond, ¿què pot haver-hi
que et llença una llum viva pel semblant?...
Els dies són comptats del gran misteri.
¡Oh, dona, dó’m el fill que estimo tant!

                           Joan Maragall 

Pintura: R. Casas

8 comentaris:

  1. Estigos a l'aguait del meu bloc.
    I els 12 poemes restants, eren tan macos? Oh!!

    ResponElimina
  2. 13 fills, mare meva! No m'ho puc ni imaginar...

    però que dolç el poema, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imagino que la senyora Maragall devia tenir ajuda, però així i tot...
      Si, Carme, és un poema molt dolç, molt tendre.

      Elimina
  3. Em pregunto si li va fer un poema a la seva esposa cada vegada que esperava un fill, perquè bé s'ho mereixia...
    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, que jo sàpiga. Potser amb un ja servia per tota la fillada. De tota manera és molt bonic!

      Elimina
  4. Molt bonic...li deurien trobar gust a les abraçades...tretze fills! Encara que t´ajudin, és un bon sotrac per una dona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dotze parts no són pecata minuta per una dona. (Va tenir una bessonada de nenes).
      I més en podien haver tingut amb el ritme que portaven!

      Elimina