Enguany commemorem el centenari del poeta mallorquí, avui compartim un poema amb el qual ret homenatge a Pompeu Fabra. El poema és llarg, però ens serveix de breu biografia per conèixer-lo una mica millor.
Us he de confessar que aquestes coses
no fan massa bon dir.
Haver tingut
una infantesa pentinada
com un assolellat diumenge de gener,
dreta com aquells ciris
que portava a la Sang
si els exàmens rutllaven com calia,
no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne
un ostentós escarafall.
Però convé que ho sapigueu: mon pare,
ben plantat coronell d'infanteria,
manava molts soldats, i a una veu seva
tots marcaven el pas com si els haguessin
donada corda, i cap no se'n queixava.
El meu avi també era
coronell; emperò aquest de la guàrdia
civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,
empaitava pel camp els lladregots,
furgava pels vilatges
i les possessions, i, si s'esqueia,
collia els vagabunds
del camí, com si fossin margarides
-esbufegant i congestionat perquè era
una micoia curt d'alè-.
I encara el meu besavi,
que també havia estat,
coronell,
i a no sé quina
estranya auditoria condemnava
aquells que no pensaven com pertoca.
(Dins la butxaca en servo
els retrats,
tot de bigotis i medalles.
I -no us vull enganyar- quan de capvespre
els contemplo una estona,
tot sol, amb un somriure
picotejat d'agulles,
se m'encén en els ulls una llum tendra,
una llum -què hi farem!- plena de besos.)
Doncs heu de pensar i creure que el meu pare
i l'avi i el besavi
eren els àngels tutelars de la infantesa
que Déu o no sé qui volgué donar-me.
I me duien a fer voltes
pel Born o per la Riba, i els diumenges
i les festes colendes
m'empolainaven i m'assabentaven
de com cal que es comporti un bon minyó.
Ells m'ensenyaren el parlar de casa
(una casa amb reserva garantida
de seient confortable
a la llotja del cel),
i a menysprear aquells altres que parlaven
paraules del carrer, mots d'ala curta,
propis d'aquella gent que el pare comandava
i l'avi empresonava
i el besavi jutjava;
paraules sense polpa ni estatura,
que gens no em servirien
si m'arribava el cas
d'haver de manar tropa.
I se'n sortiren
fins a tal punt
(val a dir que nosaltres
teníem mitja cama forastera)
que no se'm coneixia gens l'accent.
Almenys així ho asseguraven
les monges que tenien
cura d'assaonar-me
aquella bona arrel tan dreturera.
I quan sonava
el meu nom polidíssim,
un nom de coronell: José María
Llompart y de la Peña,
dins la festa tan tova
de cotons i retòriques,
i jo m'alçava
part damunt de tothom
i em posaven el floc
color de cel,
les dones de ca nostra s'estremien
agombolant futurs d'aigües ben clares:
primero en español y en catecismo.
I tanmateix -mirau com són les coses-,
no sé què em va passar.
Va ser com si es trencassin les finestres
dins la vena que em va per la mà esquema,
o com si m'enrunassin
tots els castells els rius de les paraules.
Jo no sé com va ser, però es morien
el pare i l'avi i el besavi,
i jo ja no sabia si plorar-los
o obrir de bat a bat totes les portes
on les paraules del carrer trucaven.
Fou aleshores
quan les monges, prudents i condolgudes,
remenaren el cap, i a casa nostra
les dones encetaren un rosari
de sospirs de vellut.
Però fa estona,
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.
Josep Maria Llompart