Juan Ramón Jiménez aborda el tema de la mort com un fet de nul·la transcendència per al món en conjunt. El transcendent, és aquesta inspirada poesia que avui podem assaborir encara que l'autor ja estigui absent.
…Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.
Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.
Se morirán aquellos que se amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará nostálgico…
Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando.
Juan Ramón Jiménez
La natura no sap
ResponEliminaencara
que existeixo.
Ni s'albira cap noció
del canvi del cel
per un altre.
Enllà, la granota rauca
l'inici de l'estiu xardorós.
La meva ànima riu.
Tens l'ànima contenta, doncs.
EliminaRes de més cert.
ResponEliminaEn ocasions l'home és creu imprescindible, però el món seguirà girant igual sense ell. Una gran veritat.
EliminaQui no ha pensat que quan marxem tot continua, segueix el seu camí? Bonic poema.
ResponEliminaLa vida segueix. El temps no passa, som nosaltres els que passem pel temps, oi?
EliminaOhh...és preciòs, ja el conexia i l'he recordat, però m'ha commogut com sempre, gràcies
ResponEliminaÉs un poema magnífic, a mi també em commou, Rosana.
EliminaGràcies per la visita i el comentari!
Tots marxarem, tard o d'hora...només cal acceptar-ho com una cosa inevitable. En Juan Ramón Jiménez, sembla que té clar aquest horitzó on tothom s'encamina, i s'ho pren amb filosofia...
ResponEliminaPetonets,
EliminaDeu de pensar que ja que hem de marxar millor fer-ho amb elegància. Bona nit