divendres, 30 d’octubre del 2015

" EL NIÑO YUNTERO " de Miguel Hernández

Avui recordem l'aniversari del naixement del poeta d'Orihuela. La vida breu i dissortada d'un home bo, amb un poema estremidor que aquí canta Joan Manuel Serrat.





Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello. 


Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado. 


Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida. 


Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta. 


Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra. 


Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador. 


Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.


A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido. 


Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura. 


Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente. 


Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.


Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo. 


Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta. 


¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena? 


                                                      Que salga del corazón
                                            de los hombres jornaleros,
                                         que antes de ser hombres son 

                                            y han sido niños yunteros. 


                                                                     Miguel Hernández
                                                                     "Viento de Pueblo"


 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

"PERO A VEGADES DIC: LA BENAURANÇA" de Miquel Àngel Riera

Poemes per assaborir, per interioritzar els de Riera. Profunditat i bellesa.






Però a vegades dic: la benaurança
és d’aquell que no sent: no creu, no estima,
creix com un arbre que, lliurat de sempre
a ser just ell mateix,
meticulosament ignora
el concepte de bosc.
Res no té i n’és feliç: res no pot perdre.
No es sent tot sol, ell s’ho és tot, i sura.


A vegades ho pens i ho dic.


I ho diu i ho pensa
el mateix mecanisme en forma d’home
que altres voltes et diu:
–“Si no hi ets jo no hi som, torn quan tu tornes.”
Jo em palp el mateix cos: el so és un altre.
Com més visc manco en sé, això me passa.


                                             Miquel Angel Riera

dijous, 22 d’octubre del 2015

"CARTA A CASA" d'Ovidi Montllor

Aquest dissabte a la plaça de Sants és celebra el Correllengua, enguany és un homenatge al 20é aniversari de la mort del poeta i cantautor. El recordem amb aquest emotiu poema, que aquí interpreta.





Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant. 


T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena. 


El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar. 


I diners suficients

per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula. 


Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.


               Ovidi Montllor 


dilluns, 19 d’octubre del 2015

"L'ESPÍGOL" de Jaume Agelet

Un poema senzill i bonic, com l'aromàtica planta que inspira al poeta lleidatà. 






Té l'espígol callada resplendor
com si tot ell esdevingués olor,
i ens reca de deixar-lo tan endins
del vent i dels camins,
com de collir-lo, encara fresc de terra,
feixuc d'aroma i de color;
car som presos, com ell, de tot l'enyor
de la brisa morada i de la serra. 

                        J. Agelet i Garriga
                                "Rosada i Celístia"


Aquarel·la: Marimar Arias 

dijous, 15 d’octubre del 2015

"ELEGIA A LLUIS COMPANYS" de Maria Àngels Anglada

L'any 1970 Anglada va dedicar aquesta Elegia a Companys. Avui en el 75é aniversari de la mort del president màrtir el rellegim amb respecte i emoció.





Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos. 


Escolta: mai ningú no m'ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes
o et mossegaren dents d'una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l'alba de la mort,
el sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant de l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat. 


Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esperança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà. 


                            M.Àngels Anglada 


dimarts, 13 d’octubre del 2015

"SE SUICIDÓ LA ESTATUA" de Gloria Fuertes

Després de tant desplegament de forces i tanta desfilada un poema que és una cura d'humilitat pels poderosos.
 




Se suicidó
la estatua del dictador.
La estatua vivía en el centro del estanque.
Una noche de viento
la estatua se lanzó al agua.
La estatua del dictador
murió ahogada. 

Sólo las gaviotas la echaron de menos.

                        Gloria Fuertes


dissabte, 10 d’octubre del 2015

"EL PI D'ESTRAC" de Joan Maragall

Un dia com avui, 10 de octubre del any 1860, va néixer Maragall. El poeta va estiuejar a Caldes diversos anys i al migdia, quan la família descansava, anava a seure «...a l’ombra d’un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia...». També era el lloc on solia conversar amb el seu amic l'escriptor Salvador Albert. Recordant a Maragall compartim el poema que va dedicar a l'arbre, inclòs a "Vistes al mar"




Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol ni la pot moure el vent.

Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.

Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
                                          la mar, que brilla i riu.

                                         Joan Maragall
                                            "Seqüencies"



Imatge: Manuscrit del poema amb gravat d'Helena Maragall

dimecres, 7 d’octubre del 2015

"VEU DE LLUNY" de A. Ràfols Casamada

En la poesia de Ràfols és freqüent trobar-hi colors, línies i espais, precisament els elements que componen els seus quadres.




mig emboirat
                      el sol
d'un rosa tremolós
vesteix els branquillons
d'un arbre sec 


vidres enllà
silenci o remor
d'altres notes

claror de lluny
                       la veu 


la veu
         com és de prim
el seu relleu
                    però brilla


          A. Ràfols Casamada




Pintura A. Ràfols Casamada

dimarts, 6 d’octubre del 2015

"MARINA" de Apel·les Mestres

Caldes d'Estrac recorda als poetes que hi van fer estada. Un d'ells, el polifacètic  Apel·les Mestres, que s'allotjava a l'Antiga Fonda Borràs. 




La dona del pescador
s'està asseguda a la porta;
tot fent puntes al coixí
canta una cançó tristoia.
De tant en tan guaita al lluny
mar enfora, mar enfora;
confonent-se amb l'horitzó
veu les barques pescadores.

De tant en tant guaita endins
de la casa muda i fosca:
veu l'infant que en el bressol
dorm amb les manetes closes.
En un cel de grana i or
davalla el sol a la posta;
xisclant un vol de falciots
la santa nit dóna al poble.

I en tant el mar, al compàs,
rebolcant-se per la sorra,
canta l'eterna non-non,
la que adorm homes i coses...
Ell que jamai s'ha adormit!
Ell que mai dorm ni reposa!

                 Apel·les Mestres


Pintura: Joan Tuset

dissabte, 3 d’octubre del 2015

"PROMESA DE VI DAURAT" de Montserrat Abelló

Avui és Montserrat Abelló, qui brinda amb el vi novell, com una promesa, com una esperança.





Dins la copa
el vi daurat, transparent.
Dolcíssim

Penso en les vinyes,
els sarment rugosos.

I veig el vi que espurneja
a la copa que alço
com una promesa. 

                M. Abelló

dijous, 1 d’octubre del 2015

"VEREMADORES" de Marià Manent

A punt d'acabar la verema el poeta ens parla de les noies que es dedicaven a aquesta feina esgotadora, amb alegria, com a un joc.


                                                                                                         
                                                                       per a un gravat d’E.C. Ricart


Vénen com a una dansa tranquil·la, com a un joc
                   que la tardor vigila;
passa llur jovenesa, segura, sota el foc
dels núvols alts i duu un alè d’argila.

Quan al marge reposen, tenen als dits encara
aquell rou de les vinyes on el setembre lluu;
i pesen dolçament, com un raïm madur,
                sobre la terra clara. 

                                         Marià Manent



Imatge: E.C. Ricart