dissabte, 15 de juliol de 2017

"INDESINENTER" de Salvador Espriu

Indesinenter:  sense repòs, incansablement.  Caminant dempeus com a veritables homes, no com gossos mesells.  Recordem el poeta que va néixer un 10 de juliol. Ho canta Raimon.






Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
 Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
  
                               Salvador Espriu




Pintura: Franz Marc

dissabte, 8 de juliol de 2017

" JOC " de Joan Vinyoli

Recordem al poeta excepcional que va néixer un 3 de juliol. La vida i la mort, un tema recurrent en la seva poesia.



M'he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.

No puc jugar més, retira'm
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa'm sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

                                        Joan Vinyoli                                                         "Domini màgic"


dissabte, 1 de juliol de 2017

"TOT L'ENYOR DE DEMÀ" de J. Salvat Papasseit


Penso que quan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema ja sabia que la tuberculosi el venceria. Comença amb una detallada exaltació de la vida, de tot el que podria oferir-li i finalitza amb una serena reflexió del que succeirà si el que l'espera és la mort. 





Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

                               Joan Salvat-Papasseit 




Pintura: J. Caulonga Pereira

divendres, 23 de juny de 2017

"LES FOGUERES DE SANT JOAN" de Joan Maragall

Un fragment del poema de Joan Maragall, un Maragall en l'estat més pur, patriota abrandat amb paraules enceses i oportunes. Bona revetlla!
-Aquí podeu llegir el poema complert.




Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...

I en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà...
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!
               
                               Joan Maragall


dissabte, 17 de juny de 2017

"L'INGRAT" de J. Palau i Fabre


Compartim de nou un poema de J. Palau i Fabre, de qui enguany celebrarem el centenari  del seu naixement. El poema d'un home que, perseguint uns ulls, abandona els que l'estimen.






Prou t’estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
Em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t’estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida,
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t’estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.

                                          J. Palau i Fabre 




Fotografia:  X. Pujol- "Fita"

dissabte, 10 de juny de 2017

"ELS DOS CAMPANARS" de Jacint Verdaguer

Després de nombrosos problemes amb internet continuem compartint poesia. 
El poema 1001 és l'epíleg de "El Canigó", el diàleg entre el campanar de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Llarg però imprescindible i alhora un homenatge a un dels poetes més importants i estimats de la nostra llengua, que va morir fa 115 anys en un dia com avui, després d'un  llarg calvari.








Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.


Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.


Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer
Epíleg de Canigó