diumenge, 30 d’octubre del 2011

"EN LA MORT D'UN JOVE" de Joan Maragall


Arriben uns dies en que la tradició recorda als morts. Aprofitem per compartir uns poemes sobre aquest tema. La mort es font d'inspiració pels poetes: tres dies amb Erato i Thanatos, doncs.

Aquest poema està inspirat en la mort de Willie Noble, el germà petit de Clara, la muller de Joan Maragall. Estava malalt de tisis i va morir als vint-i-un anys. Tot i el tema de la mort el poema s'insereix perfectament en la línia vitalista de Maragall, que busca l'esperança i el consol  en  “aquell ponent dolcissim”


 
Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t’has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, ¡i que n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llençares
damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribond. L’alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

                                                        Joan Maragall
                                                      Visions i Cants”

dijous, 27 d’octubre del 2011

"POSTA DE SOL AL MAR" de J. M. Sagarra

Sagarra ens descriu una posta de sol en un llenguatge molt visual. Però el poema té diverses lectures: la bellesa de la Natura, una metàfora sobre la vida i la mort i d'altres...



No tinguis por del sol, que fatalment
ha de morir, i ans de morir protesta.
Veuràs com de batalla fa requesta.
Com es dilata i com es va encenent.

Torna el núvol rosat i sangonent
i esbarria la púrpura en tempesta;
pinta les aigües com per dur-hi festa
i, més ferit, esclata més valent.

No et faci por! Veuràs com de seguida
s'acaba tot. Veuràs que salta i crida
i, encarcarant-se, com un rei covard,

la seva glòria de vermells esbomba
i, després, cau vençut dins de la tomba
indiferent i llisa de la mar.

                                 J.M. de Sagarra
                               (Àncores i estrelles)

dimarts, 25 d’octubre del 2011

"QUISIERA SER CONVEXO" de Gerardo Diego

El poeta santanderino nos habla de amor. Un amor que es total, que se entrega y se adapta al ser amado.


Quisiera ser convexo
para tu mano cóncava.
Y como un tronco hueco
para acogerte en mi regazo
y darte sombra y sueño.
Suave y horizontal e interminable
para la huella alterna y presurosa
de tu pie izquierdo
y de tu pie derecho.
Ser de todas las formas
como agua siempre a gusto en cualquier vaso
siempre abrazándote por dentro.
Y también como vaso
para abrazar por fuera al mismo tiempo.
Como el agua hecha vaso
tu confín - dentro y fuera - siempre exacto.


                                     Gerardo Diego

diumenge, 23 d’octubre del 2011

"ELLA PARLA" de Joan Maragall


En aquest poema Maragall ens parla dels sentiments d'una dona. D'una dona rendida al galanteig del seu enamorat, i que està delerosa per donar-li a conèixer els tendres sentiments que ell ha despertat en el seu cor.


                                                                          (Fragment

Còm me pots estimar si no'm coneixes?
Qu'has vist en mi per arribâ a estimar-me?
Mai m'he adonat d'aquests esguards que'm contes,
ni d'aquests tremolors, d'aquestes basques.
Ben d'amagat an el amor servies!
Tu no feies com fan els qu'enamoren:
tu no'm donaves flors, tu no'm mitj-reies,
ni m'anaves aprop en els esbarjos.
Dins del pit, solitària i silenciosa,
duies encesa l'amorosa brasa;
mes are jo també, d'amor vençuda,
captiva humil, de tot lo meu despresa,
t'he donat mon somrís i les mirades,
i els meus sospirs d'amor; de nit, els somnis,
i a més els pensaments de tot lo dia:
t'he donat lo millor que jo tenia. 

                            Joan Maragall 
                                 “Claror”

Pintura:  J.W.Waterhouse.

dijous, 20 d’octubre del 2011

"SENYAL DE PERILL" de Maria Àngels Anglada


Poca broma! Les poetes amb un cor salvatge i amb tisores de mots no són poca cosa. I tenen molt a dir.



  
Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d'un copalta
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d'una nit insomne.
              No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
             -ja ho escriví Ausiàs March:
l'amor, el clar país, una cançó d'alosa...
convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

                                      M. Àngels Anglada

dimarts, 18 d’octubre del 2011

"LA RELÍQUIA" de Joan Alcover

Alcover té uns poemes preciosos. Molts d'ells traspuen una profunda malenconia i tristesa. No és estrany, motius no n'hi van faltar.



Faune mutilat, 
brollador eixut, 
jardí desolat 
de ma joventut... 
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora 
me fa plorar a mi. 
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida, 
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida. 
De l'aigua sentíem la música dolça; 
dintre la piscina guaitàvem els peixos, 
collíem poncelles, caçàvem bestioles, 
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles. 
Ningú sap com era 
que entre l'esponera 
de l'hort senyorívol, 
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera. 
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda, 
perquè sense ajuda 
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora 
penjàvem la corda de l'engronsadora, 
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada 
la llum esvaïa de l'hora roenta, 
de l'hora encantada. 
el temps que ha volat 
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat; 
sense les ferides que es tornen a obrir 
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa, 
i encara no manca, 
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora, 
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat... 
Faune mutilat, 
brollador eixut, 
jardí desolat 
de ma joventut.
                    J. Alcover

Pintura:"Jardí abandonat" de M. Urgell

diumenge, 16 d’octubre del 2011

"A UN AMIC" de Joan Maragall

D'amistats en Maragall en tenia moltes. D'AMICS, així amb majúscula, molt pocs: Soler i Miquel, Roura,  Lloret,  Pijoan... Aquest poema no aclareix a quin dels seus amics va dedicat. Glòria Casals, gran coneixedora del món de Maragall creu que podrien ser  Soler i Miquel o bé Roura.
Maragall descriu en aquest poema un idíl·lic paisatge de vinyes i una estona agradable que comparteix amb aquest "amic del ànima".




A l'ombra fresca d'eixa vella alzina,
seguts en terra damunt l'herba espessa,
aquí voldria jo aprop meu trobar-te,
amic de l'ànima.

Aquí, oblidant les mundanals miseries
que'l cor rovellen i avans d'hora tornen
blanca la testa, del present alegre
sols parlariem:

de si aquells núvols qu' en la serra s'alcen,
i apilotats per lo cel blau travessen,
duhen la pluja de la terra amiga
o calô i fòra;

de les cepades de rahims negrosos
que am joia mira el bon pagès, i compta
els jorns que manquen fins que al trepitjar-los
sos peus emporprin;

del cà fidel allà ajegut prop nostre,
del vent que inquieta rondinaires canyes...
Després pel viarany venir veuriem
gentil donzella

plè l'ample canti d'aigua regalada,
i al demanarli que'ns en deixés beure,
ella, enrogides les molsudes galtes:
«Bevèu» diria.

                                 Joan Maragall

dijous, 13 d’octubre del 2011

"HAIKÚS D'ARINSAL" de Agustí Bartra

El poeta fou guardonat l'any 1982 amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per la seva obra Haikús d'Arinsal. Aquí en teniu una petita selecció.



15
M'obro a les coses 
que vénen, pelegrines,
sense certeses 

 
 18
Tot és sendera
per als records que anhelen
l'alta devesa. 

 
 33
Les barques vénen,
solteres, a abeurar-se
en el teu sexe. 

 
 34
Vent cor, vent lliure,
menjador de distàncies 
i llunes verdes 

 
 35
Vent que t'esquinces,
amb tu caic i m'aixeco
i m'alço vela! 

 
 54
Fidel de llengua,
Andorra meva, entera
a la mà alçada. 

 
 55
Alfa i Omega
de la trena infinita
de l'alegria. 

 
 56
Alta, tan alta
de torres abatudes:
grisa tristesa! 

 
 59
El temps de l'Ésser
roda rera la vida
de galtes roges.
 

               Agustí Bartra

dimarts, 11 d’octubre del 2011

"CURRICULUM" -(II) Concepció G. Maluquer


En aquest fragment del poema, Maluquer ens detalla quins són els “dons fàcils de la terra i el vent” amb que la va ungir el taumaturg de les esquelles . No sé si tots li van ser concedits, el que és clar es que sovint s'adormia sota les satalies...



«Seràs dolor amagat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda.»
«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,
cada dit, una branca d’ametller.»
«Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada.»
«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,
quin regust de maduixes i albercocs!»
«Llegiràs fàcilment l’inútil vers
escrit sota les fulles de l’alerç.»
«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l’abraçada a la cintura.»
«Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent.»
«Si t’adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia.»

                                           C. Maluquer

diumenge, 9 d’octubre del 2011

"ODA INFINITA" de Joan Maragall


Demà 10 d'octubre, es compleixen 151 anys del naixement de Joan Maragall. El recordem- com no fer-ho- amb l'“Oda Infinita”.
Joan Maragall comença a escriure tard i mor jove. Als vint-i-set anys, encara ho ha de fer tot, obra i família. Ple de vida, entusiasta, delerós de fer literatura, d'arribar a ser poeta, un dia escriu 'Oda infinita', tota una declaració d'intencions, un ideari literari, un ideari poètic.

 
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,
m’han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s’emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,
que si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d’orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella,
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
―¡oh, poeta extasiat!―
hi ha un ressò de les cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.


                  Joan Maragall i Gorina

dijous, 6 d’octubre del 2011

*"AUSCHWITZ" de León Felipe



Esglaiador. El poeta té raó, no cal anar gaire lluny per trobar l'infern. Un infern real que no convé que oblidem.


                           
Estos poetas infernales,
Dante, Blake, Rimbaud
que hablen más bajo...
que toquen más bajo...
¡Que se callen!
Hoy
cualquier habitante de la tierra
sabe mucho más del infierno
que esos tres poetas juntos.
Ya sé que Dante toca muy bien el violín...
¡Oh, el gran virtuoso!
Pero que no pretenda ahora
con sus tercetos maravillosos
y sus endecasílabos perfectos
asustar a ese niño judío
que está ahí, desgajado de sus padres...
Y solo.
¡Solo!
aguardando su turno
en los hornos crematorios de Auschwitz.
Dante... tú bajaste a los infiernos
con Virgilio de la mano
(Virgilio, «gran cicerone»)
y aquello vuestro de la Divina Comedia
fue una aventura divertida
de música y turismo.
Esto es otra cosa... otra cosa...
¿Cómo te explicaré?
¡Si no tienes imaginación!
Tú... no tienes imaginación,
Acuérdate que en tu «Infierno»
no hay un niño siquiera...
Y ese que ves ahí...
está solo
¡Solo! Sin cicerone...
esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,
no pudiste siquiera imaginar.
Esto es otra cosa... ¿cómo te diré?
¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.
Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.
¿Me habéis entendido poetas infernales?
Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud...
¡Hablad más bajo!
¡Tocad más bajo! ¡Chist!
¡¡Callaos!!
Yo también soy un gran violinista...
y he tocado en el infierno muchas veces...
Pero ahora, aquí...
rompo mi violín... y me callo. 
                              
                              León Felipe                                           



dimarts, 4 d’octubre del 2011

"CANÇONETA NOUCENTISTA DEL MAL CAMÍ" de Pere Quart

CERTAMENT!!!   Entre l'Esperança en un mar de llàgrimes i la Fe feta un cagadubtes no hi ha manera d'arribar enlloc...



Fatigat de tanta espera
he reprès el mal camí.
Deixo l'esperança enrere
però la Fe em vol seguir.
A mitges li dic que sí.

Com si desfés el camí
camino mirant enrere
on l'Esperança m'espera
amb els ulls contra el coixí.
La Fe em diu que no i que sí.

Decideixo tornar enrere
em detura no sé qui:
és la Fe que m'esparvera
perquè ja no sap que dir.
Ara es lleva, lluny de mi,
l'Esperança ploranera

No és aquesta la manera,
certament, de fer camí

                            Pere Quart
                                                                               (Vacances Pagades)

diumenge, 2 d’octubre del 2011

"JUGANT" de Joan Maragall


Aquest és el primer poema que Maragall va a publicar a “La Ilustració Catalana”.
És un poema que barreja el joc infantil d'amagar una penyora amb el flirteig amorós d'un galant.


Campaneta, la ning-ning,
qui la troba?, no la tinc”
-Quina és la prenda amagada?
Va acudir un eixam de noies
eixerides, alegroies,
com les mosques a la mel.

-On és, per cel o per terra?-
Jo els ulls mirant amb fal·lera
d'una, la més encisera,
vaig dir-li mig rient:
-Per cel.-

                            Joan Maragall
                             ”Les disperses”