Poca broma! Les poetes amb un cor salvatge i amb tisores de mots no són poca cosa. I tenen molt a dir.
Convidar les poetes és cosa perillosa.
Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d'un copalta
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d'una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
-ja ho escriví Ausiàs March:
l'amor, el clar país, una cançó d'alosa...
convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.
M. Àngels Anglada
Les poetes acostumen a tenir una ploma molt afilada (jo em trec el barret davant Montserrat Abelló!)
ResponEliminaCom m'agrada!
ResponEliminaPorquet, el poema "Aprenc a dir que no" és una lectura que faig frecuentment. Em va molt bé rellegir-lo
ResponEliminaCarme, realment és molt bonic. I crec que és veritat, les poetes molt ha dir, i ho diuen.
ResponEliminaM´agrada quan deixa ben clar que les poetes no són joglars del rei . I la veig a ella, clarament, escrivint-lo aquest poema, asseguda en una cadira de fusta noble al menjador de casa seva o en un sillonet de fibra sobre un vetllador a la galeria de la casa de Les Closes.
ResponEliminaHola Pais, ja veig que en saps un munt de l'Anglada, jo només la conec pels seus poemes i aquest, en concret, em va atrapar. Ho explica genial el que són les Poetes, les de veritat.
ResponEliminaEt recomano tota la seva poesia, Glòria i les novel.les també. La vaig conèixer un instant efímer, al cap de poc va morir malauradament, però m´ha quedat per sempre.
ResponEliminaBona nit
Demà mateix buscaré algun llibre seu, pel que dius segur que m'agradarà. Gracies, Pais. I bona nit.
ResponElimina