dissabte, 12 d’agost de 2017

"ODA A LA SANDÍA" de Pablo Neruda

La síndria, una fruita estiuenca per naturalesa, saborós recurs per hidratar-nos i alleujar la calor.  Neruda canta les seves excel·lències en una oda.







¡Oh pura,
en tu abundancia
se deshacen rubíes
y uno
quisiera
morderte
hundiendo
en ti
la cara,
el pelo,
el alma!

Te divisamos
en la sed
como
mina o montaña
de espléndido alimento,
pero te conviertes
entre la dentadura y el deseo
en sólo
fresca luz
que se deslie,
en manantial
que nos tocó
cantando.

              Pablo Neruda 



dissabte, 5 d’agost de 2017

"LES CIRERES" de Joana Raspall

A l'agost poemes de fruites, avui ens delectarem amb les delicioses cireres que ens ofereix la Joana.




Les cireretes ja pengen de l’arbre
com fanalets d’una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d’aquell món de color.

Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
cada any hi vénen a la primavera
i els acull, l’arbre, generosament.

                                            Joana Raspall 




Pintura: Tony de Wolf

dissabte, 29 de juliol de 2017

"LA FERA FEROTGE" d'Ovidi Montllor

No sé si és un poema o la lletra d'una cançó, tant se val, la veritat és que em ve de gust compartir-ho, perquè m'agrada l'Ovidi i em sembla oportú que ens recordi que hi ha gent que ens vol espantar, que ens tanquem a casa i que ens amollem als seus desitjos.
Ell la canta amb molta gràcia.





Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun turment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
                               Au!

                         Ovidi Montllor

dissabte, 22 de juliol de 2017

"DE PARAR I DESPARAR TAULA" de Maria Mercè Marçal

"Terra de mai" és un recull de quinze poemes on Marçal utilitza la sextina. El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de la seva amant i això significa una evolució important en la seva obra ja que representa la transició a la poesia lèsbica.





Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

                                               Maria Mercè Marçal 
                                               "Terra de Mai" 


dissabte, 15 de juliol de 2017

"INDESINENTER" de Salvador Espriu

Indesinenter:  sense repòs, incansablement.  Caminant dempeus com a veritables homes, no com gossos mesells.  Recordem el poeta que va néixer un 10 de juliol. Ho canta Raimon.






Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
 Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
  
                               Salvador Espriu




Pintura: Franz Marc

dissabte, 8 de juliol de 2017

" JOC " de Joan Vinyoli

Recordem al poeta excepcional que va néixer un 3 de juliol. La vida i la mort, un tema recurrent en la seva poesia.



M'he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.

No puc jugar més, retira'm
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa'm sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

                                        Joan Vinyoli                                                         "Domini màgic"


dissabte, 1 de juliol de 2017

"TOT L'ENYOR DE DEMÀ" de J. Salvat Papasseit


Penso que quan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema ja sabia que la tuberculosi el venceria. Comença amb una detallada exaltació de la vida, de tot el que podria oferir-li i finalitza amb una serena reflexió del que succeirà si el que l'espera és la mort. 





Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

                               Joan Salvat-Papasseit 




Pintura: J. Caulonga Pereira

divendres, 23 de juny de 2017

"LES FOGUERES DE SANT JOAN" de Joan Maragall

Un fragment del poema de Joan Maragall, un Maragall en l'estat més pur, patriota abrandat amb paraules enceses i oportunes. Bona revetlla!
-Aquí podeu llegir el poema complert.




Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...

I en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà...
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!
               
                               Joan Maragall


dissabte, 17 de juny de 2017

"L'INGRAT" de J. Palau i Fabre


Compartim de nou un poema de J. Palau i Fabre, de qui enguany celebrarem el centenari  del seu naixement. El poema d'un home que, perseguint uns ulls, abandona els que l'estimen.






Prou t’estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
Em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t’estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida,
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t’estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.

                                          J. Palau i Fabre 




Fotografia:  X. Pujol- "Fita"