dimarts, 30 d’agost del 2011

Bestiari: "ARNA" Bestiari de Pere Quart

L'arna, pobreta, ja ni troba llana per portar a la boca, més ara, que els poetes van a recollir els premis literaris amb texans...
                                             


 
L'arna, 
que sempre visqué al armari d'un poeta
que amb els jurats no tingué 
mai una amistat estreta,
s'ha mort d'un tip de jaqué.

                                                                 Joan Oliver
                                                                   "Pere Quart"

diumenge, 28 d’agost del 2011

"AVUI EL MAR" de Joan Maragall

En aquesta octava el poeta descriu la violència de una mar agitada. Aquesta mala maror coincidia amb l'ambient polític. Dues setmanes després  va esclatar la Setmana Tràgica.



Avui el mar té vint-i-vuit colors,
i tot està revolt, el cel i l'aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós.
Hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i sorolls i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.

                                    Joan Maragall
                                   Caldetes 12 juliol 1909

dijous, 25 d’agost del 2011

"ELEGIA DE CONFLENT" de Rosa Leveroni

Nostàlgia, enyor, malenconia...els records son dolços i, alhora, punyents com les espines en una rosa.  Aquí podeu sentir el poema musicat per Quim Xena



Torna l’enyorament d’aquella terra
de pomeres i prats,
oliveres als flancs de blanes comes
i d’altes claredats
en la blancor del cim. La cançó dolça
del curs lent de la Tet
i l’argentina veu de la campana
venint de Codalet...
Oh terra de Conflent, com vares prendre’m!
D’un meu amor bressol,
fet de perfum tenaç dels teus camps pulcres
i del benigne sol
que savi va pintant les teves gràcies
amb un pinzell tan fi.
Fet de cançó de riu i d’hores calmes
per un ample camí...
Torna l’enyorament... Amb passa lenta
m’endinso pel record
tan dolç i tan punyent com una rosa
que em reposés al cor.
I veig a dintre meu altra vegada
aquell rostre estimat,
i et veig a tu, país, com un bell somni
perdut en ser abastat.

                             Rosa Leveroni
                             "Presència i Record"

dimarts, 23 d’agost del 2011

"SABIA QUE VINDRIES" de Vicent Andrés Estellés

El poeta valencià era un home passional. Espera el seu amor amb un escàndol de sonets, roses, vitralls, aloses... i el que faci falta.




Sabia que vindries, que ja era 
l'hora de parar taula dignament, 
d'obrir la porta i enramar el vent 
amb les paraules de la primavera.  

Amor i més amor d'aquell que espera, 
amor i més amor d'aquell que sent 
la pentecosta de l'amor, l'advent, 
i en el vent el gran crit de la bandera. 

Tenia a punt, amor, totes les coses 
perquè sabia que vindries, ara, 
amb un escàndol de sonets i roses.  

Amor i més amor i més encara, 
i avemaries i vitralls i aloses, 
i tots els blats novells de la tarara. 
 
                         V. Andrés Estellés
                         (L'amant de tota la vida)

diumenge, 21 d’agost del 2011

"L'AMETLLER FLORIT" de Joan Maragall

L'any 1924 es va plantar un ametller al costat de la tomba de Maragall, rememorant a aquest poema.


A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

                       Joan Maragall

dijous, 18 d’agost del 2011

*"ALMA AUSENTE" de Federico Garcia Lorca

Demà es compleixen 75 anys de la mort de Garcia Lorca.
El d'avui no és un poema amable dels que solem compartir durant l'estiu. El d'avui és una excepció: dramàtic i dens.
Perquè hi ha maneres de morir i ell va ser assassinat.



No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre. 
 
No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre. 
 
El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y montes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre. 
 
Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados. 
 
No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca. 
 
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.



                                                  F. Garcia Lorca
                                       " Llanto por Ignacio Sánchez Mejia "

dimarts, 16 d’agost del 2011

"A UNA NOVA AMIGA" de Josep Maria de Sagarra

El poeta copsa l'emoció d'un amor que s'insinua

 
Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.

La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
Ai, fina pal·lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara!

                         Josep Maria de Sagarra 

 

diumenge, 14 d’agost del 2011

"LA CASCADA DE LUTOUR" de Joan Maragall

Aquest poema el va escriure a l'estiu de 1911 a Cauterets.  El 20 de desembre d'aquell any, moria.



¿Veus, endins la selva obscura,
una tofa de blancura
bellugant-se entre els avets?
Ella és, que va atansant-se,
ella és, que ve posant-se
sos penjolls i collarets.
Mira-la com ja s'avança.
¿No la veus que ve, que dansa
tota nua, tota blanca,
tota sola entre els avets?
Ja és aquí; i s'adreça al caire
del penyal i es llença al fons;
la corona li va en l'aire
collarets de caire en caire
desgranant-se a rodolons.
I ella canta i salta i grua
per damunt la roca crua;
tota blanca, tota nua,
tota escuma avall al fons.
Ja és al fons i estira els braços,
i després obre els ulls verds.
Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Salta, filla; canta, canta.
Tu no saps, ni sabràs mai,
com t'assembles, oh cascada!,
a una flor ben esclatada,
a una nit molt estelada,
a una dona molt amada
i al meu cor en son esplai

               Joan Maragall

dijous, 11 d’agost del 2011

"MAIG" de Miquel Martí i Pol


 Sant Ponç. Una dolça tradició. Martí i Pol va escriure poemes per tots els mesos del any. Aquest correspon al maig i parla d'aquesta festa.


Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

            Miquel Martí i Pol

"EL BANY" per Joan Vinyoli

Vinyoli ens fa confidents d'un bany deliciós...


A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
T'adoro
fins l'esquelet.
                          Joan Vinyoli

dimarts, 9 d’agost del 2011

"PUJARÉ LA TRISTESA" de Maria Mercè Marçal

Arraconar la tristesa és una manera de amagar-la. El millor fora llençar-la, però no sempre és pot.




Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

                                                                       M. M. Marçal

diumenge, 7 d’agost del 2011

"SOL SOLET" de Joan Maragall


El poeta va néixer al carrer Jaume Giralt, prop del Mercat de Santa Caterina, a Barcelona. Un carrer no gaire solejat...I així ho explica


Quan jo era petit 
vivia arraulit 
en un carrer negre. 
El mar hi era humit, 
pro el sol hi era alegre.  


Per lla a Sant Josep 
el bon sol, solet, 
lliscava i lluïa 
pel carreró estret.

 
I en mon cos neulit,
llavors jo sentia 
una esgarrifança 
de goig i alegria. 

               Joan Maragall 

dijous, 4 d’agost del 2011

" MESTRE D'AMOR " de J. Salvat Papasseit

   Un deliciós poema de "La rosa als llavis"...



Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l´aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota ella s´afina
 
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.


           J. Salvat-Papasseit
         "La rosa als llavis"

dimarts, 2 d’agost del 2011

*"PIEDRA DE SAL" de Leon Felipe

A més dels seus poemes socials i de protesta contra la injustícia, Leon Felipe bells poemes d'amor. Aquest n'és un exemple.



Tu estabas dormida
como el agua que duerme en la alberca ...
y yo llegué a ti
como llega
hasta el agua que duerme
la piedra.
Turbé tu remanso y en ondas de amor te quebraste
como en ondas el agua que duerme se quiebra
cuando
llega
a turbar su remanso dormida
la piedra.
Piedra fui para ti, piedra soy
y piedra quiero ser, pero piedra
blanda de sal
que al llegar a ti se disuelva
y en tu cuerpo se quede
y sea
como una levadura de tu carne
y como el hierro de la sangre en tus venas.
Y en tu alma deje una sed infinita
de amarlo todo ... y una sed de belleza
insaciable ...
eterna ...

                                León Felipe