Arraconar la tristesa és una manera de amagar-la. El millor fora llençar-la, però no sempre és pot.
M. M. Marçal
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
M'agrada molt aquest poema i també la divisa.
ResponEliminaI em sembla una bona idea... pujarem la tristesa a les golfes i la deixarem allà!
I l'amor engrunat al fons de les butxaques, em sembla d'una tendresa i d'una nostàlgia estranya i insospitada... i malgrat això ens vestirem d'alegria, au!
Bon dimecres, Glòria!
Si que és una bona idea! I la Marçal ho escriu tot tan bé!
EliminaBona nit, Carme!
Fantàstic
EliminaEls meus graons anirien vestits de malenconia. Què refotudament bé escrivia aquesta dona, Glòria!
ResponEliminaMalenconia, Cantireta?...és com una tritesa molt dolça, oi?
EliminaQue si escrivia bé? Genial!
Ohhhhhhhhhhhh!
ResponEliminaM'encanta! és genial aquest poema!
"que hauran teixit aranyes sense seny". Preciós!
A qui se li pot ocorre una frase així?: Només a un poeta genial, com era la Maria Mercè.
EliminaLlàstima que ens deixes tan aviat!
Un petonet...i fins aviat!
El poema que sempre duc escrit al pensament.
ResponEliminaAl pensament i al cor. Són poemes magnífics.
EliminaÉs preciós i, la divisa magnífica.
ResponElimina(saps que hi ha un blog que duu el mateix nom? "Pujaré la tristesa dalt les golfes")
No ho sabia, Quadern, conec el de la Júlia Costa "TÈRBOL ATZUR"
Eliminaperò aquest de "Pujaré la tristesa..." no. Ara hi vaig.
Gracies, maca.