dimarts, 9 d’agost del 2011

"PUJARÉ LA TRISTESA" de Maria Mercè Marçal

Arraconar la tristesa és una manera de amagar-la. El millor fora llençar-la, però no sempre és pot.




Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

                                                                       M. M. Marçal

11 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest poema i també la divisa.

    I em sembla una bona idea... pujarem la tristesa a les golfes i la deixarem allà!

    I l'amor engrunat al fons de les butxaques, em sembla d'una tendresa i d'una nostàlgia estranya i insospitada... i malgrat això ens vestirem d'alegria, au!

    Bon dimecres, Glòria!

    ResponElimina
  2. Els meus graons anirien vestits de malenconia. Què refotudament bé escrivia aquesta dona, Glòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malenconia, Cantireta?...és com una tritesa molt dolça, oi?
      Que si escrivia bé? Genial!

      Elimina
  3. Ohhhhhhhhhhhh!
    M'encanta! és genial aquest poema!
    "que hauran teixit aranyes sense seny". Preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A qui se li pot ocorre una frase així?: Només a un poeta genial, com era la Maria Mercè.
      Llàstima que ens deixes tan aviat!
      Un petonet...i fins aviat!

      Elimina
  4. El poema que sempre duc escrit al pensament.

    ResponElimina
  5. És preciós i, la divisa magnífica.

    (saps que hi ha un blog que duu el mateix nom? "Pujaré la tristesa dalt les golfes")

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sabia, Quadern, conec el de la Júlia Costa "TÈRBOL ATZUR"
      però aquest de "Pujaré la tristesa..." no. Ara hi vaig.
      Gracies, maca.

      Elimina