divendres, 28 de febrer del 2014

" GERDOR HIVERNENCA " de Maria Antònia Salvà.

Encara tenim l'hivern amb nosaltres. L'autora mallorquina, amb sa exquisida ploma, ens en parla.





Aigua fina, gotellina,
tany de murtra, nova rel.

Cau, pausada, l'aubaïna
que ha pintat un arc - en cel.

La toronja mandarina
guaita, fresca com el gel.

Cau, pausada, l'aubaïna,
la vedella fa bruel.

Rosa vera, blat que brina,
pluja fina, cel fidel.


                                               M.Antònia Salvà


dimecres, 26 de febrer del 2014

"GRAVAT DE LES IV ESTACIONS..." de Joan Sales

Compartim avui un curiós poema de Joan Sales, les quatre estacions del any i de la vida.

                               ... que hi ha a les golfes d'algunes cases de pagès.

     

        Ja ve, amb la PRIMAVERA,
        la tebior primera.
        El cel és nou i viu.
        Els bens ingenus belen
        i les fonts es desgelen.
        Els ocells fan el niu.

 
Una noia en esclops escolta un noi i calla.
                                                Sota el seu gran barret de palla
                                            la noia el mira i riu.


      Bru segador, que sua
      amb la pitrera nua,
      aquí tenim l'ESTIU.
      De nits assaja, caute,
      una nota de flauta
      el gripau vora el riu.

A una dama galant sembla dir moltes coses.
                                                   Ella, guarnint-se el pit de roses,
                                              no el mira, però riu.



      Vénen les pluges tendres.
      Els camps són d'or i cendres.
      ¡Quins sanglots! ¿No sentiu?
      És la TARDOR, que plora
      dolçament, allà fora.
      A dins, el foc reviu.

Vet aquí un cavaller als peus d'una endolada.
                                                 Blanca, ullerosa, reservada
                                            ella el mira i no riu.


      El bosc, de tofa en tofa,
      sota la neu s'aclofa.
      El cor se'ns torna esquiu
      És la sàvia tristesa
      de l'HIVERN, que amb peresa
      s'arrauleix al caliu.

 El vent, com el Destí, truca de porta en porta.

                                                     Prega un home prop d'una morta
                                                     que ni el mira ni riu.


                                                                                         Joan Sales


dilluns, 24 de febrer del 2014

"DESDE EL UMBRAL DE UN SUEÑO" de Antonio Machado

Avui un  poema d'Antonio Machado, de qui el passat dia 22 recordàvem la mort, ja fa 75 anys,  amb un poema d'Espriu.





Desde el umbral de un sueño me llamaron...
Era la buena voz, la voz querida.

-Dime: ¿vendrás conmigo a ver el alma?....
Llegó a mi corazón una caricia.

-Contigo siempre....Y avancé en mi sueño
por una larga, escueta galería,
sintiendo el roce de la veste pura
y el palpitar suave de la mano amiga.

                              Antonio Machado


divendres, 21 de febrer del 2014

" AGONIA D'ANTONIO MACHADO " de Salvador Espriu

Casualment tant Antonio Machado com Salvador Espriu van morir un vint-i-dos de febrer. Espriu li va dedicar aquest poema al dissortat company sevillà, que avui compartim, com un homenatge a tots dos grans poetes.



Arran de l’amplitud vinc a morir,
en un tranquil rompent del mar antic.

 Arribo de la por d’enllà dels cims,
d’on gossos folls rabent baven la nit.


S'emmirallaven alts cels cristal.lins
en el nascut a la vora d’un riu.


A frec d’un altre t’atures, respir,
just quan et pensen somnis massa prims.
 


Els teus cabells no semblaven de lli,
però ferien, amor, de tan fins.


Aviat ventres tous quedaven tips
de les engrunes de magres bocins. 


Rengleres d’àlbers m’obren llarg camí,
em vaig perdent atret per llunyans brills.
 


Ocell d’abismes, fuig del vesc de nius,
de la foscor d’olives i raïms. 


Jo, l’home bo, senzill, contemplatiu,
enmig de gent somric amb ulls petits. 


Em llencen, en captar, paraules vils:
les torno d’or, cançons d’un poble trist.


Després de tant esforç, què vols de mi?  
Sóc dalt del bot sense rems ni proís. 

Anem-nos-en avui ones endins,
alliberats de carn i d’esperit. 

No triguis, mare. Solcarem perill,
veurem el llot de l’ànima, la fi.

                                                   
                         Salvador Espriu 



dimecres, 19 de febrer del 2014

" ENTREACTE " de Joan Brossa

Avui, aniversari del naixement de Pompeu Fabra compartim un enginyós poema-hometge que li va dedicar Joan Brossa.


                                                                         Homenatge a Pompeu Fabra


Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d’altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d’adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

                                Joan Brossa




dilluns, 17 de febrer del 2014

" CANÇO MANYAGA " de Clementina Arderiu

Avui recordem a Clementina Arderiu en l'aniversari de la seva mort, amb un poema on ens confessa com, si li convé, és val de les seves armes de seducció.





Si una dolça feblesa m'escau,
jo diré com em plauen les roses;
si una dolça feblesa m'escau,
jo ho diria si goses no goses.

Com l'infant que ja sap que és petit
i se'n val amb ingènua malícia;
que ara em sento el voler arraulit,
pres tot ell d'un desig de carícia.

I seré una doneta només,
tota plena de planys i de noses,
i quan vingui l'amat amb son bes
li diré com em plauen les roses.

                                C. Arderiu





Pintor: P.A.Besnard                         

divendres, 14 de febrer del 2014

" DOS PALABRAS " de Alfonsina Storni

Un poema d'amor. Alfonsina sempre romàntica i enamorada, esperant una felicitat, que en la seva vida no es va materialitzar. Una vida turmentada a la que va posar fi ella mateixa.



Esta noche al oído me has dicho dos palabras
comunes. Dos palabras cansadas
de ser dichas. Palabras
que de viejas son nuevas.

Dos palabras tan dulces que la luna que andaba
filtrando entre las ramas
se detuvo en mi boca. Tan dulces dos palabras
que una hormiga pasea por mi cuello y no intento
moverme para echarla.

Tan dulces dos palabras
¿Que digo sin quererlo? ¡oh, qué bella, la vida!

Tan dulces y tan mansas.
Que aceites olorosos sobre el cuerpo derraman.

Tan dulces y tan bellas
que nerviosos, mis dedos,
se mueven hacia el cielo imitando tijeras.
Oh, mis dedos quisieran
cortar estrellas.


                   Alfonsina Storni

dimecres, 12 de febrer del 2014

" PLOU EN EL PORT " de J.M. López Picó

Avui recitarem poesia de López-Picó a la Biblioteca del Vapor Vell.  Un petit tast del que podeu escoltar si ens voleu acompanyar. 



Plou en el port. De la cançó de l'aigua
s'adormen els vaixells, i el aigua canta.
Plou en el port. Esvairà la pluja 
un raig de sol. Llavors els navilis
per deixondir-se es brandaran i en moure's
se desfarà en els aires la imatge que en els aires
dòcil la pluja havia dibuixada
i els feia somniar ser de cristall.

                         J. M. López Picó
                            "Poemes del port"                           
Pintura: E. Descals

dilluns, 10 de febrer del 2014

" LES NOUS DEL BERENAR " de Josep Carner


Tres germans: el manaire, el rebec i l'espavilat. I un altre  deliciós poema de "Els fruits saborosos", que ens serveix per recordar al gran poeta que fou Carner i del que ahir 9 de febrer es van complir 130 anys del seu naixement.



Una fonteta raja al peu de la noguera.

Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n’imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.


-No ho creguis –fa el menut. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. –Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l’espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja l’oblida, amb aire superbament serè.


L’altre germà, però, que de reüll se’ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d’ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n’adona).


Car, si amb plaer s’empara del guany de cada estona
No hi escarafalleja ni se’n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.

                                      Josep Carner 
                                                "Els fruits saborosos"


divendres, 7 de febrer del 2014

" AMETLLERS " de Rosa Leveroni

Una altra mirada poètica als ametllers. Aquest cop un haiku i una tanka que Rosa Leveroni, deixebla de Carles Riba, conreava amb força encert.






Com l'ametller florit
bandejo al meu neguit
les flors al vent.

*

L'ametller s'alça
de puntetes. Espolsa
a la recerca
d'un horitzó propici,
la seva joia blanca.

          R. Leveroni


Dibuix: Carolumart          

dimecres, 5 de febrer del 2014

" ELS HORTS " de Joan Vinyoli



Com cada mes en aquesta any del centenari del seu naixement un poema de Vinyoli.  Escenes quotidianes descrites amb magistral ploma.




... I la pagesa va i les cull,
provant-les amb la mà,
primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
les albergínies que més tard, en el casull,
enfarinades, fregirà a foc lent.
Oh fosca
dels horts a l'hora en què s'acosta
la nit humida, xafogosa,
d'estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s'ho per caçar plaer
dins el vinyar.
Però no tot es cou
dessota el ventre, ni tot és impuls
ineluctable vers l'apegalosa
dolçor frenètica.
Parlem, ara, asseguts
en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.
Aigua en el canal,
flueix el temps.


                            Joan Vinyoli
 
                           "A hores petites"