divendres, 29 de gener del 2016

"FUIG EL REAL" de JV. Foix

Ahir va ser l'aniversari del naixement del poeta, avui el de la seva mort. Doble motiu per recordar-lo amb un sonet que va dedicar a Josep Maria López Picó.





                                                                                                      A J.M. López-Picó
 
Fuig el real però la sang m'aviva
i tot és bell, i el món em don' gaubança,
i si em complac en la forest aspriva,
exult en plor davant la plana mansa. 

L'herbei, el roc, la rel, l'aigua captiva,
el joc de nuus, al tard, la nit que avança,
la nau desfeta en la borrosa riba,
l'ocell al ras i l'ombra que l'atansa. 

El vent que alça castells i mou la mar,
i al lluny, entre dos llustres, l'estel rar,
i en carrer tort la cançó de l'auriga; 

el fenc humit, els olis de l'hangar,
el mot novell, i el vell que l'art relliga:
Tot l'or espars en una estampa antiga!

                                     JV. Foix



Pintura: Joaquim Mir

dimarts, 26 de gener del 2016

"CUERPO DE MUJER" de Blas de Otero

El poema del autor bilbaí pertany a l'obra "Ángel fieramente humano" (el títol procedeix d'un vers de Góngora). En ell al·ludeix al contingut essencial del llibre: la set d'eternitat de l'home i te tots els trets característics de la primera etapa de l'autor: la cerca de l'amor i de Deu.



Cuerpo de la mujer, río de oro
donde, hundidos los brazos recibimos
un relámpago azul, unos racimos
de luz rasgada en un frondor de oro.

Cuerpo de la mujer o mar de oro
donde, amando las manos, no sabemos
si los senos son olas, si son remos
los brazos, si son alas solas de oro.

Cuerpo de la mujer, fuente de llanto
donde, después de tanta luz, de tanto
tacto sutil, de Tántalo es la pena.

Suena la soledad de Dios. Sentimos
la soledad de dos. Y una cadena
                 que no suena, ancla en Dios almas y limos.

                                                                        Blas de Otero
                                                                   "Ángel fieramente humano"


Pintura: James Childs 

divendres, 22 de gener del 2016

"NOMÉS EL SILENCI" de Manuel de Pedrolo

Avui, de nou, un excel·lent novel·lista que escriu poesia. Manuel de Pedrolo, poc conegut com a poeta, té tres llibres editats. 





Només el silenci.

I jo articulat en un niu de venes,
amant en fals que parla 
                              inacabable
i sadolla el paisatge
de estrelles furtives,
de contactes impermanents.

Com sóc, només com sóc,
nusat a l'herba i a la bèstia,
a tot allò que em demana,
a tot allò que és frontera,
alè contra el meu alè.

Només el silenci:
la veu que munta
d'un fons absurd de terra,
arran d'orella calla,
i mai no sento el nom, la condició,
com es diu el cos
                              l'ànima
                    el futur.

Em cerco pels racons de la història.

                          Manuel de Pedrolo
                                                      "Esberla del silenci"


dimarts, 19 de gener del 2016

"NAUSICA" de Mercè Rodoreda

Excel·lent escriptora Rodoreda és també una poeta sensible i poc coneguda. Una mostra és el sonet que avui compartim que dedica a un personatge mitològic, la deliciosa Nausica.





L'espatlla nua et lluu d'un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d'argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te'l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolç animal ferit pres en xarxa d'estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l'ombra que els ha deixat,

l'alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d'enyor com un ocell cansat
dut per l'ona de sal que esborra els últims passos.

                                          Mercè Rodoreda 
                                           "Món d'Ulisses"


Pintura: Paul Emile Chabas

divendres, 15 de gener del 2016

"LA NEU QUE S'ADORM" de Josep Sebastiá Pons

Avui és el poeta rossellones, considerant el millor escriptor nord-català de la seva generació, qui ens evoca un dia d'hivern i de nostàlgies.




La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.

Vora  el moli de vent per sempre obert
la branca del oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.

I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.
                                                Josep Sebastià Pons

dimarts, 12 de gener del 2016

"PER VENIR DEL NO-RES..." de F. Garriga Barata

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard a la poesia de Francesc Garriga. I és quan ens ha deixat que descobreixo el gran poeta que hem perdut.



per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.

Són lents els dies breus.
d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.

captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.

serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.

buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?

avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.

                                                F. Garriga Barata
                                              "swing"

 

dissabte, 9 de gener del 2016

"HE HERETAT L'ESPERANÇA" de M. Martí i Pol

La paciència, l'esperança que hem heretat no l'hem de perdre mai. Ara menys encara.



He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

                                                                      M. Martí i Pol
                                              

dijous, 7 de gener del 2016

"ELS TRES REIS SE SEPAREN" de Marià Villangómez

Ara si! Ja han passat el Reis d'Orient, s'acaben les festes Pasquals, ja torna la rutina. L'any avança, procurem, però, guardar dins el cor la màgia d'aquests dies.



Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.

Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.

Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.

Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!

Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.

Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!

     Marià Villangómez

dissabte, 2 de gener del 2016

"PASSADA LA JOIA DE NADAL" de Jaume Agelet

Ha passat Nadal. Esperem amb il·lusió un nou any i alguna sorpresa que ens portaran els Reis. Però hem de procurar que l'esperit d'amor que aquests dies hem sentit ens acompanyi tot l'any vinent. 






Es despinta l'or
als pessebres d'alba.

Fa la neu que és fon,
una aigua apagada.

Se'n tornen a peu,
ensonyats, els àngels.

El bou, lentament, 
per les planes llaura. 

S'eixuga la llum 
dels càntics en l'aire. 

És buit el bressol
i freda la palla.

            
           Jaume Agelet