diumenge, 31 de juliol del 2011

"HAVENT SENTIT BEETHOVEN" de Joan Maragall


Maragall, un gran melòman, escriu aquest poema commogut per l'actuació de un pianista. Era un infant. Un nen prodigi.


                                  PER MIECIO HORZOWZKY, INFANT

Has tornat a ensenyar-me la puresa.
Del tot jo no l’havia desapresa
(no del tot, criatura, no del tot);
però ara, als meus anys, la saviesa
de tornar a ésser nin, amb la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l’he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor.

Amb aquella innocència que el tenien
tes mans de nin, el cor d’aquell gegant!
El gros aucell, en mans de xic infant,
debatia ses ales poderoses:
somreies retenint-lo entre tes mans...
Ha volat; i abaixant el front, commoses,
totes les dones s’han tornat formoses
i tots els homes s’han tornat germans.

                                    Joan Margall

dijous, 28 de juliol del 2011

"LIBÈL.LULA" de Maria Antònia Salvà


Una poesia que parla de la Natura, en la ploma subtil i elegant de la poetessa mallorquina.

 
Flor viva de l'aire,
libèl·lula atzur
volares rondaire
per sobre del mur.

Tota esgarrifança
tota il·lusió,
son blau d'alegrança
llençant a baldor,
la meravellera
s'emmeravellà;
mes tu, l'encisera,
fugies enllà.

                                                              Maria Antónia Salvà

dimecres, 27 de juliol del 2011

"L'ÀNIMA DE LES FLORS" de Joan Maragall

Maragall parla de les flors als seus poemes sempre en termes positius i alegres. Encara que sigui per poc temps donen plaer a qui les ha contemplades.


Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
        posades a morir, mes sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta»,
    elles deuen pensar;
«més ara nostre brill al poeta encanta,
        i això mai morirà».

                     Joan Maragall

dimarts, 26 de juliol del 2011

"DE LLUNY ESTANT" de Josep Carner


"De lluny estant", que apareix en el seu llibre Absència, és un poema escrit des de l’exili, des de l’enyorança de la pàtria i de la joventut perdudes.



Qui veiés, quan l’estiu s’acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquests bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

                                             Josep Carner
                                                                   "Absència"

dijous, 21 de juliol del 2011

*"CUERPO DE MUJER, BLANCAS COLINAS" de Pablo Neruda


De 20 POEMAS DE AMOR Y UNA CANCIÓN DESESPERADA. El primer poema.


Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos,
te pareces al mundo en tu actitud de entrega.
Mi cuerpo de labriego salvaje te socava
y hace saltar el hijo del fondo de la tierra. 

Fui solo como un túnel. De mí huían los pájaros
y en mí la noche entraba su invasión poderosa.
Para sobrevivirme te forjé como un arma,
como una flecha en mi arco, como una piedra en mi honda. 

Pero cae la hora de la venganza, y te amo.
Cuerpo de piel, de musgo, de leche ávida y firme.
Ah los vasos del pecho! Ah los ojos de ausencia!
Ah las rosas del pubis! Ah tu voz lenta y triste! 

Cuerpo de mujer mía, persistirá en tu gracia.
Mi sed, mi ansia sin limite, mi camino indeciso!
Oscuros cauces donde la sed eterna sigue,
y la fatiga sigue, y el dolor infinito.

                                        Pablo Neruda

dimarts, 19 de juliol del 2011

Bestiari: CRANC de Pere Quart


Vejam, és que hi ha crancs i crancs. I pessics i pessics...


Si a Tossa l'amiga
que es banya s'exclama:
--Un cranc em pessiga
el tou de la cama! 
El fet no propala
quan el cranc l'escull
en obscura sala
o en cotxe curull.

           Pere Quart 

diumenge, 17 de juliol del 2011

"DESPRÉS DE LA TEMPESTAT" de Joan Maragall


Quan ha passat la tempesta i surt el sol tot brilla amb colors més vius.



Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!

                               Joan Maragall

dijous, 14 de juliol del 2011

"MADRIGALS PER UN INFANT ADORMIT" de Maria Àngels Anglada


Tota la bellesa innocent d'un infant, en un poema.



      - I -
Tots els poetes parlen de la rosa
i és bo de lloar-la en tan fràgil beutat.
Però estimem més que la porpra de totes les roses
el front llis d’un infant adormit
i la munió de somnis que s’amaguen
darrera la dolça muralla de pell i de sang
i besem les gotes entre els cabells i la galta
com no besaríem, oh, mai, els aigolers de les roses. 

       - II -
T’he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tanta
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l’ombra d’una vela
sobre el mar, o com l’ala
d’un ocell entre roses 

             Maria Àngels Anglada
 

dimarts, 12 de juliol del 2011

"VINYES VERDES" de Josep Maria de Sagarra


Un dels poemes més coneguts de "Cançons de rem i de vela", musicat i cantat infinitat de vegades.


Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
                
                Josep Maria de Sagarra

diumenge, 10 de juliol del 2011

"DIADES D'AMOR" de Joan Maragall


El poeta enamorat. De la Clara, la "fairy", a la que dedica aquest inspirats poemes.



I

Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
i ella m’ha aparegut com novament
al bell atzar del dia, un sol moment
sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
el vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
a meditar els seus ulls al bat del sol.

II

Tot ella és una flor molt delicada,
una flor, amb ulls de flor i ànim en ells;
la seva veu com font en nit callada.
Jo us parlo d'ella com d'un vol d'aucells
que us fa mirar al cel blau sens violència
i us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d'ella no en vull més que la presència
ràpidament al bell atzar del dia;
cada cop del seu pas a vora meu;
me n'enduu la fragància i l'harmonia.

                             Joan Maragall 
Pintura:Arthur Hacker: "Spring Flowers"

dijous, 7 de juliol del 2011

"COLLARETS DE LLUM" de Miquel Martí i Pol


Que n'és de trapella l'amor...
                          i quin deliciós poema, tan senzill, tan fresc i bonic!


Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Un estel petit
obre l'ull i parla:
- On serà l'amor
que no puc trobar-la?...

... I l'amor ocult
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.

Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina...

... Se'n riuran els camps
i les ribes pures,
i els pollancs i el riu,
i el pla i les altures.

Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires,
i el vent remorós
i els follets rondaires.

- On serà l'amor?
- fa la lluna bruna.
L'he buscat pertot,
que n'estic dejuna.

I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.


Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

                Miquel Martí i Pol

dimarts, 5 de juliol del 2011

"AMO L'AROMA" de Salvat Papasseit


 Salvat Papasseit, amb la seva poesia sensitiva i joiosa ens parla d'uns amors jovenívols i esperançats. Amb regust de menta... 



Amo l'aroma d'aquest brot de menta 
que duus lligada dintre el teu somrís 
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa 
com vela nova que torba el garbí.  

Les xicres blanques dels pals del telègraf 
si ets a la ruta guarden ton camí; 
pel brot de menta cap d'elles pledeja- 
pledejarien si em veien sofrir. 



Perquè vindria de la boca teva 
la posaria al mossec de les dents, 
fes-me'n penyora, del teu brot de menta: 
jo, per pagar-la, ja em donaria teu. 

                                   J. Salvat Papasseit

*"LAS MOSCAS" de Antonio Machado

Quin poeta genial, troba poesia fins i tot en les pesades i vulgars mosques!
I mira que n'arriben a ser d'empipadores...




 Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

¡Oh, viejas moscas voraces
como abejas en abril,
viejas moscas pertinaces
sobre mi calva infantil!

¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!

Y en la aborrecida escuela,
raudas moscas divertidas,
perseguidas
por amor de lo que vuela,
-que todo es volar-, sonoras
rebotando en los cristales
en los días otoñales...

Moscas de todas las horas,
de infancia y adolescencia,
de mi juventud dorada;
de esta segunda inocencia,
que da en no creer en nada,
de siempre... Moscas vulgares,
que de puro familiares
no tendréis digno cantor:
yo sé que os habéis posado
sobre el juguete encantado,
sobre el librote cerrado,
sobre la carta de amor,
sobre los párpados yertos
de los muertos.

Inevitables golosas,
que ni labráis como abejas,
ni brilláis cual mariposas;
pequeñitas, revoltosas,
vosotras, amigas viejas,
me evocáis todas las cosas.

               Antonio Machado
                   

diumenge, 3 de juliol del 2011

"PIRINENQUES III" de Joan Maragall


El tercer poema de les "Pirinenques". Maragall té una total comunió  amb la Natura que transforma en belles poesies.


  Ben ajagut a terra,  com me plau
                el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau!
              
                  I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
                 amb tants reflects de llum enlluernadissa.

  I el sol estès per tot.
                   I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

  Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
                  buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se’m desaferra...
I em vaig trobant tan bé en allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
               ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

                                   Joan Maragall

dissabte, 2 de juliol del 2011

"LA MEVA LLENGUA" de Apel.les Mestres


Els catalans estimem la nostra llengua. Molt.  Els motius els explica prou bé aquest poema.


No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.


                              Apel.les Mestres

divendres, 1 de juliol del 2011

"EL CREMAT" de Joan Vinyoli

Begur ret homenatge a Vinyoli. Una de les poesies inspirades en les estades del poeta a la localitat és "El Cremat".


 Bufen els clars i lliures pensaments 
de l’alta mar cap a les netes platges.
Grans peixos blaus voleien esverats
per caure tot de cop. Jo els paro xarxes
de mots, i quan el dia haurà minvat
els portaré en paneres al mercat.

A clar de nit, amb escates de moll,
entotsolat, encisaré les ones.
Pere Patxei, prepara’ns un cremat:
beguem-lo i canviem el curs dels astres.
Sorres d’amor. Mar fluix. Palpo records.
S’acosten de puntetes els meus morts. 

                               Joan Vinyoli