El tercer poema de les "Pirinenques". Maragall té una total comunió amb la Natura que transforma en belles poesies.
Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau!
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
amb tants reflects de llum enlluernadissa.
I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se’m desaferra...
I em vaig trobant tan bé en allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.
Joan Maragall
Guaita...aquell núvol sóc jo... endut pel vent.
ResponEliminaOh, quina imatge més bonica!
EliminaM'encanta el joc de paraules de la 3a estrofa. Gràcies, Glòria!
ResponEliminaÉs un poema molt visual i agradable de llegir.
EliminaGràcies a tu, Núria!
Estirar-se en una catifa verda d’un prat o al bosc i mirar, escoltar, percebre la natura i la pau, és alliberador i tranquil•litzador. Bonic poema.
ResponEliminaQuin plaer! és una de les coses més relaxants i agradables de fer. Ho expliques molt bé, Quadern.
EliminaEl poeta es converteix en el paisatge i el paisatge en poesia. Una simbiosi perfecta! Bon dia i bon poema ;)
ResponEliminaUna unió perfecte. Home i Natura. Poeta i Natura...
EliminaI després neixen aquests magnífics poemes!
L'entenc mol bé, entre el blau i el verd, pots arribar a sentir-te part de la natura...
ResponEliminaPetonets.
Quiet, sobre l'herba escoltant com parla la natura, observant els núvols passar...quina meravella!
EliminaPetonets
Comunió amb la natura... total! Quin plaer!
ResponEliminaUn dels més grans, jo també ho crec, Carme.
Eliminaguita que bonic! Es un mood els sentiments del escriptor, molt de carrer. Recamano molt, d1 el tornaria a llegir<3
ResponElimina