Maragall parla de les flors als seus poemes sempre en termes positius i alegres. Encara que sigui per poc temps donen plaer a qui les ha contemplades.
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
«Morirem aviat, lluny de la planta»,
elles deuen pensar;
«més ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà».
Joan Maragall
Preciós!!!
ResponEliminaSi que ho és.
EliminaI molt positiu! :)
A Maragal li encantava la natura, suposo que com ell va nèixer en un carrer de Ciutat Vella bastant fosc, l'esclat de claror del mar i les muntanyes, era per ell com un alliberament...
ResponEliminaQuan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit,
pro el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.
Joa Maragall
És un poema molt bonic. Aquest i "La Ginesta" el recitaven les meves filles de menudes.
ResponEliminaSuposo que per això quan Maragall va poder se'n va anar a viure a la magnífica casa que ara és un Museu, amb un bon jardí i prop de la Natura.
Una abraçada!
viva vegeta777
ResponElimina