dimecres, 27 de juliol de 2011

"L'ÀNIMA DE LES FLORS" de Joan Maragall

Maragall parla de les flors als seus poemes sempre en termes positius i alegres. Encara que sigui per poc temps donen plaer a qui les ha contemplades.


Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
        posades a morir, mes sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta»,
    elles deuen pensar;
«més ara nostre brill al poeta encanta,
        i això mai morirà».

                     Joan Maragall

5 comentaris:

  1. A Maragal li encantava la natura, suposo que com ell va nèixer en un carrer de Ciutat Vella bastant fosc, l'esclat de claror del mar i les muntanyes, era per ell com un alliberament...

    Quan jo era petit
    vivia arraulit
    en un carrer negre.
    El mar hi era humit,
    pro el sol hi era alegre.

    Per lla a Sant Josep
    el bon sol, solet,
    lliscava i lluïa
    pel carreró estret.

    I en mon cos neulit
    llavors jo sentia
    una esgarrifança
    de goig i alegria.

    Joa Maragall

    ResponElimina
  2. És un poema molt bonic. Aquest i "La Ginesta" el recitaven les meves filles de menudes.
    Suposo que per això quan Maragall va poder se'n va anar a viure a la magnífica casa que ara és un Museu, amb un bon jardí i prop de la Natura.
    Una abraçada!

    ResponElimina