dilluns, 16 de febrer del 2015

"LA MIMOSA" de Joan Maragall

Després dels ametllers, s'atreveixen a florir les mimoses, esplèndides, esponeroses, quin regal pels nostres ulls!



Avui la mimosa altiva
se m’ha posat al davant
tota plena d’arracades
i penjolls i fils daurats.

S’ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d’un sol tany!
Ara fins m’ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, encà i enllà…

Deu ta guard, galan minyona!
Mil perdons...
                    Que Déu te guard!

                          Joan Maragall


16 comentaris:

  1. L'ambivalència entre la planta i la persona, típica d'una època on calia emprar metàfores per a parlar d'aquestes coses.
    Ara en parlem sense embuts, però les metàfores van per a d'altres temes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que les metàfores, com les imatges, valen més que mil paraules, almenys en poesia

      Elimina
  2. un poema deliciós per a un arbre màgic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Màgia és veure'l com es mou al vent, com balanceja les esplèndides branques plenes de botons d'or.
      Un regal pels ulls

      Elimina
  3. Plena d'arracades. M'encanta aquesta metàfora tan original per a un arbre tan "mudat".

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de reconèixer que l'arbre de la mimosa és molt elegant, no li podien faltar les arracades. I d'or!

      Elimina
  4. Tot i el dia tan gris de hui, m'has fet sentir la primavera amb aquest poema d'En Maragall, gràcies Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mimosa, com l'ametller, ens recorda que s'acosta la primavera i això en un dia gris sempre anima.
      Gràcies a tu, Encarna, per ser-hi.

      Elimina
  5. Fixa't aquest no el sabia i tan maca que és la mimosa...A un àtic de davant de casa n'hi ha un arbre que el vent ha mixt trencat, els hauré d'avisar sinó algú portarà un barret groc...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs aquest poema me'l va fer conèixer la Carme Rosanes quan li vaig comentar que les mimoses, tan boniques, no inspiraven als poetes.
      El vent fa moltes malifetes, no m'agrada gens. :(
      Petonets!

      Elimina
  6. Potser, com diu en Josep, en Maragall parla de la mimosa per referir-se també a les persones. Si que es fa veure la mimosa amb el seu color i les seves "arracades"! M'encanta la seva olor. Un bon poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser, als poemes se'ls hi pot donar moltes lectures, això és el que em meravella de la poesia.
      Maragall ha fet un poema molt reeixit parlant d'un arbre...o no. ;)
      Sigui com fora, com tu dius, és molt bonic.

      Elimina
  7. Les acaçies mimoses,hem.transmeten moltes bones sensacions.El.poema es una delicia.

    ResponElimina
  8. Com sempre Maragall sensibilitat a flor de pell!!

    ResponElimina