dimarts, 30 de juny del 2015

" AHIR VA SER TOT JUST " de JV.Foix

Acomiadem juny amb un poema de Foix, poeta que fa temps no compartíem i que cal tenir sempre present.



Ahir va ser tot just la jornada del aigua;
avui, la del granís, i demà, la del foc.
Giravoltant, la neu ens promet les fogueres
i de la brasa eixuta en neix l'esclat del glaç.
Arrecerats, veurem el bosc de la temença
i el cants dels ocells morts dirà nostre destí.

                                        JV.Foix

                              



Pintura: Irene Sanz

dissabte, 27 de juny del 2015

" PLANY DE CALIPSO " de Mercè Rodoreda

Els personatges de l’Odissea li serveixen a Rodoreda per parlar de l’amor. En aquest excel·lent sonet, Calipso, obligada a deixar marxar a Ulisses, es plany de la seva dissort.


 




Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mal exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

                                M. Rodoreda


Pintura: A. Böcklin

dijous, 25 de juny del 2015

"ROC DE MESTRAL" de A. Rafols Casamada

Un poema de Ràfols Casamada, excel·lent poeta i pintor, un artista integral. En la seva poesia, com diu M.Frisach, és freqüent trobar-hi colors, línies i espais, els elements que componen els seus quadres.




                                                                                     Cantata 10 (aria)

en tota branca
              que es branda
hi ha
        un mot
                    que l'explica 
tres-centes agulles
                      de pi
gesticulen i xiulen
                      amb l'aire
cada agulla un accent
                      a l'extrem de la branca 

 

tots els mots fan
                     un ram
braços d'un únic tronc
enfonsat
              en les ombres 
prop de la soca
                s'escolten
ofegats
            els gemecs
obscurs bramuls
                           gràvids de foc
perduts sota la sorra
                           incomptable
fosc naixement
un fil de llum
                     s'enfila pel silenci
bressol del crit
                        i el cant

 

                      A.Rafols Casamada
                             "Territori de temps" 

Pintura: A. Ràfols Casamada

divendres, 19 de juny del 2015

"T'ESTIMO PERQUÈ SÍ" de M.Mercè Marçal

Un poema de Maria Mercè Marçal, sempre amb gran riquesa de lèxic i musicalitat, el d'avui, un sonet anglès, s'inspira en un vers d'un poema de Foix.




                   Vinguen els rems, que só d'estirp romeva!
                                                     J. V. Foix



  T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.


                              M.M.Marçal
                            "Sal oberta"



Pintura: F.Ureña

dimecres, 17 de juny del 2015

" MÉS " de Carles Riba

Un poema de Carles Riba, un home, que, com diu Gabriel Ferrater es considerava poeta molt abans i molt més fervorosament que qualsevol altra cosa.





Dame un vasito de sed,
que me estoy muriendo de agua.
Anònim


El futur no dóna temps,
el bes no dóna esperança;
només l'amor dóna amor,
només la set dóna aigua.

El nostre dia és profund
com el cor del qui s'arrisca
a ser feliç; en el joc
creixent, vencent, les pupil·les,
fins que tot el món hi cap,
oh, gloriosa beguda!
L'atzur, amb estranys ocells,
marca la mida i l'ajusta.

Ai, aigua que fa morir!
-de tant pura no si pensa.
Set que salva i que no és vol
quan passa pel cor tot sol,
real com una tempesta.

              Carles Riba


dilluns, 15 de juny del 2015

"COM LA FINA PETJADA" de Tomàs Garcés

Un poeta poc conegut Tomàs Garcés i és una llàstima, ja que la seva poesia, com ell ens diu, pretén "fondre creació personal i formes populars en una poesia nova".  Una poesia que arriba fàcilment a tothom, sense perdre per això la seva gran categoria literària.



                                                                                              A Joan Triadú


Com la fina petjada de l'ocell de la neu,
fonedissa petjada,
com la flor d'ametller, la vida breu
se l'enduu la ventada.

Aquell nom que l'amant a l'escorça lliurà,
a l'escorça ferida,
és un signe oblidat que ningú llegirà.
Es desfà com la vida.

Fugissera petjada de l'ocell a la neu!
Surt el sol que l'esborra.
A la platja, l'onada -peu de plom, ala lleu-
colga sorres amb sorra.


                        Tomàs Garcés

 

divendres, 12 de juny del 2015

"TANCA'M" de Felícia Fuster

Una veu madura,  impactant la de Felícia Fuster, una veu que avui ens arriba amb força.


Tanca'm, 
tanca'm enfora.
Se'm fon la pell dels dits
de tant jugar 
a pentinar cascades. Busca
les claus pertot arreu
fins al pantà del ànima. No et perdis
entre els paranys de les ullades.
No vull entrar. Tanca'm
amb l'aire dels carrers mal estirats
amb les rodes més folles que no paren
amb el neguit dels avions
sense control, ni cor,
ni llums per l'aterratge.
Tanca'm enfora, si. Em pesa
massa el raïm d'ànimes que duc
i aquests quaranta cors
que no puc empassar-me.
Quants segles he tardat per obrir els ulls...
Quants terratrèmols d'esperances...
Tot em pesa cap dins,
com tu,
com la claror de l'aigua. Sí, tanca'm;
ja sé que hauran de caure'm al damunt
els mons i les taulades
però tant és: porto la rosa
dels vents desesperats a les sandàlies.

                           Felícia Fuster


dimecres, 10 de juny del 2015

"CAP AL TARD " de J. Verdaguer

Tal dia com avui del any 1902 moria Mossèn Cinto a Vil·la Joana. Recordem a qui en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.




La llum del jorn en grossa revinguda
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.

I s'hi aboca lo jorn com dins una urna
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit. 


Si de la mar minvassen les onades,
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.

Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures;
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.

Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra,
què valen comparades a un estel? 


La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel. 


                                 J. Verdaguer
                                     "Al cel"


Imatge: Líneke Zubieta

dilluns, 8 de juny del 2015

"LA ENREDADERA" de Juana de Ibarburu

De ben segur que l'autora uruguaiana parla de les prolífiques campanetes de jardí,  que ho cobreix tot amb les seves flors. Avui les he vist començant a florir, s'acosta l'estiu. En aquelles latituds ho deuen fer al gener, inspirant-li aquest poema.




Por el molino del huerto
asciende una enredadera.
El esqueleto de hierro
va a tener un chal de seda
ahora verde, azul más tarde
cuando llegue el mes de Enero
y se abran las campanillas
como puñados de cielo.
Alma mía: ¡quién pudiera
vestirte de enredadera!

         Juana de Ibarburu