dissabte, 30 d’abril del 2011

"JO, PESCADOR DE PERLES" de Maria dels Angels Vayreda

L'altra hereva d'aquesta dinastia prolífica en artistes i científics. Un fragment d'aquest poema preciós: "Iris i l'amor".

 
(Fragment del cant II)

 “Jo, pescador de perles, he collit
les gotes del teu cant ple de tristesa,
les que porten a dins la salabror
del vent de mar que llisca com la seda.
He sentit el teu cant i m’he apropat,
perquè la veu era manyaga i plena
fins a trobar-me al fons dels teus ulls clars
–cada ull era en la nit com una estrella–.
Només de veure’t m’he sentit captiu
i presoner d’aquesta cabellera
que llisca com una alga del teu front
–el front és blanc, la cabellera, negra–.
No sé el teu nom, però si l’escrivís
damunt la sorra fina com la cendra,
la paraula, pell de l'ànima
aniria agafant tots els colors
que neixen sota el sol. El verd de l’herba,
el rosa de ponent, el blau del mar,
el gris del cel, el groc de la ginesta”.
                                         M.A. Vayreda  
                                          "Iris i l'amor"

"L'ESPOSA PARLA" de Joan Maragall


Com que Joan Maragall es un dels nostres GRANS poetes i a més aquest any es commemora el Centenari de la seva mort, m'he decidit a publicar un poema d'ell cada diumenge. Com un petit homenatge. Per altre banda és un poeta que em captiva. El d'avui no el coneixia i m'ha encantat. Es un poema d'amor bellisim. D'un amor total, fidel, sòlid. I per sempre.


- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esperit al bell atzar dels vents,
jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l'horitzó marí.
L'empenta de l'amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins en allí.
Navego al teu costat com encantada,
empesa per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols sé que sóc l'esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.

 
Respon el poeta:

- Mes tu ets la guiadora, tu la forta,
perquè en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que em porta
sempre retorna al port del teu amor.

  Joan Maragall

Pintura de Ramon Casas

divendres, 29 d’abril del 2011

*"LA NIÑA DE GUATEMALA" de José Martí


Un poema d'un dels més grans poetes cubans, que llegia en la meva adolescència. Poema trist, romàntic.   I pel que es veu, verídic.



Quiero, a la sombra de un ala,
contar este cuento en flor:
la niña de Guatemala,
la que se murió de amor.


Eran de lirios los ramos;
y las orlas de reseda
y de jazmín; la enterramos
en una caja de seda...


Ella dio al desmemoriado
una almohadilla de olor;
él volvió, volvió casado;
ella se murió de amor.


Iban cargándola en andas
obispos y embajadores;
detrás iba el pueblo en tandas,
todo cargado de flores...


Ella, por volverlo a ver,
salió a verlo al mirador;
él volvió con su mujer,
ella se murió de amor.


Como de bronce candente,
al beso de despedida,
era su frente —¡la frente
que más he amado en mi vida!...


Se entró de tarde en el río,
la sacó muerta el doctor;
dicen que murió de frío,
yo sé que murió de amor.


Allí, en la bóveda helada,
la pusieron en dos bancos:
besé su mano afilada,
besé sus zapatos blancos.


Callado, al oscurecer,
me llamó el enterrador;
nunca más he vuelto a ver
a la que murió de amor.



                  José Martí

Pintura: Enver Torres                    

dijous, 28 d’abril del 2011

"HAIKUS I TANKES DEL MIRALL" de M. Martí i Pol


Un dels molts registres de Martí i Pol, aquí en uns haikus i tankes. 


 
Se'm desdibuixa 
per l'horitzó de pluja
la teva imatge,
però et mantinc ben viva
als dits i a la memòria.
 
Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
 
Des del propòsit
del jo que mai no em deixa
et penso nua.
 
La boca explora
tot el cos per trobar-hi
l'encaix perfecte;
després, les mans i el sexe
proclamaran la vida.
 
                         M. Martí i Pol

dimecres, 27 d’abril del 2011

"TRES NOIES" de Josep Carner

Quins magnífics poemes els de Josep Carner!  Aquí evoca la llum, la joventut, les ganes de viure d'una manera tan real que es visualitza la escena.


Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent !

                             Josep Carner



Pintura de J. Sorolla: Vuelta de la  pesca

dimarts, 26 d’abril del 2011

"CANÇO DE PLUJA" de Josep Maria de Segarra


Quin poema més encisador!  Es un Sagarra tendre i delicat que parla d'amor.
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
                  Josep Maria de Sagarra

 

dilluns, 25 d’abril del 2011

*"BALADA SALVAJE" de Gloria Fuertes


Un deliciós poema, tot ell una metàfora, de la nostra poeta de guàrdia.


                            
 A Lucinda, que tanto ama los versos.


Qué amor más sano había
entre el ciervo y aquella gacelilla.
Se encontraban al alba junto al lago,
se corrían saltando todo el día.


Su amor fue como el agua del arroyo,
¡qué cristalino amor ay, les unía!
La gacela y el ciervo paseaban
por el bosque besándose en la umbría.


Desinteresado amor les unía.
En el mundo animal
pasan las cosas
más bellas de la vida.


Un pájaro que canta a la paloma;
un lagarto que espera noche y día...
-una gacela hermosa se estremece,
porque el ciervo la mira-.


La roca tiene amores con el musgo,
la pared con la hiedra.
El árbol se conmueve con la brisa
el mar ama a la tierra.


Y todo tiene amores para nada.
Sólo del hombre brota el egoísmo.
La gacela y el ciervo se han parado,
bajo la sombra espesa de los tilos...

                        Gloria Fuertes

diumenge, 24 d’abril del 2011

"EL CANT DE LA SENYERA" de Joan Maragall

Avui amb aquest poema tanquem la trilogia de temes patriòtics: San Jordi, la Pàtria i la llengua. I la tanquem amb aquest  himne tan abrandat


Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!



Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.



I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.


                  Joan Maragall

Dibuix: Artdelaterra

dissabte, 23 d’abril del 2011

"SENYOR SANT JORDI" de Salvador Espriu

 Quina pregaria més bonica! Quants desitjos de pau i concòrdia entre germans! Sembla que segueixen sense complir-se... Haurem de seguir pregant, avui que es Sant Jordi! 



Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre del crim
de la guerra civil.

Allibera'ns dels nostres pecats
d'avarícia i enveja,
del drac de la ira 
i de l'odi entre germans,
de tot altre mal.


Ajuda'ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.
Amen.
L’estampeta

se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.
                   Salvador Espriu



Pintura de Elena Hudryashova

divendres, 22 d’abril del 2011

"EL TAMARIU" de Carles Fages de Climent


Un delicat sonet, en el que el tamariu ens explica la seva filosofia de vida: gaudeix intensament del que té i no enveja ni ambiciona res més.




Ofès pel sol un brot de tamariu
espolsa al vent la minsa flor morada,
diví esternut de perles de rosada,
ruixim d’aurores pàl·lides d’estiu.

ÉS el corall el to que més m’adiu
i la maduixa tinc per estimada
i semblo tot orella d’arracada.
Les caderneres m’han triat per niu.

Del monocord grill amo el lament.
No sé de lluita, em blego al grat del vent.
El tro m’esfereix, el llamp m’enerva.

No em plau de créixer. Vénen els pastors
a la meva ombra: en tic per ells i el gos.
I afino els dits delint un somni d’herba.

                             C. Fages de Climent

 

"LA SANTA ESPINA" de Àngel Guimerà


Avui és Festa Major. Avui ballem sardanes!
Un dels poemes més patriòtics i més reivindicatius, prohibit durant molts anys per les dictadures, es aquest. Amb música d'Enric Morera és una sardana que tots coneixem i hem cantat i ballat.

Som i serem
gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu
va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell,
lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta
a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem
gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
             Àngel Guimerà

dijous, 21 d’abril del 2011

"SOC UN HOME..." de V. Andrés Estellés

En aquests versos no trobem al poeta del humor sarcàstic, ni de la poesia eròtica.  Aquí es un home que confessa no tenir més remei que escriure, perquè escriure el fa lliure.


Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li les boles dels ulls. 


Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure. 
                              Vicent Andrés Estellés
                              La clau que obri tots els panys

dimecres, 20 d’abril del 2011

*"A SAN FRANCISCO DE ASSÍS" de G. Sánchez Galarraga


Aquesta és una de les poesies que vaig descobrir en la meva adolescència, quan llegia força poesia d'autors cubans. Em va arribar molt endins i quan la torno a rellegir revisc aquesta sensació, malgrat el temps transcorregut.


Si tú supieras Padre, lo mucho que he sufrido...
Si te dijera, Padre los rios que he llorado...
Y todo le he sentido, y todo lo he callado,
por que lo más callado siempre es lo más vivido.

Como tu Cristo tuve la Cruz, más no he tenido
jamás un Cirineo que llegara a mi lado;
al tenderse mi mano, ni una mano he encontrado
he llamado a las puertas, y ni una a respondido.

Y yo les dí a los hombres amor. Pero me pagan
con el odio. Y mis carnes alevemente llagan...
Mas, aunque como fieras me vuelvan mal por bien,

no he de mostrarles nunca el corazón arisco,
porque tú me enseñaste, oh hermano San Francisco,
que hay que llamar hermanos a los lobos tambien.

                                  Gustavo Sánchez Galarraga

dimarts, 19 d’abril del 2011

"NO EM CULPIS A MI" de Montserrat Vayreda


Pertanyent a una nissaga d'artistes i intel·lectuals, va ser una notable poetessa  tan en català com en castellà. Aquest poema és d'amor, d'un amor adolescent fresc i tendre.

 Si vols vine amb mi
pel petit camí
que va a la muntanya,
si vols vine amb mi.

El sol s'alçarà
sobre les nostres testes,
la vida serà
plana com la mà.

Veurem camperoles
damunt cada camp,
de les flors més soles
jo te'n faré un ram.

Si un petó s'enreda
enmig del setí
de la galta teva
no em culpis a mi!
                                                      Montserrat Vayreda


Pintura: "La sega" Joaquim Vayreda

dilluns, 18 d’abril del 2011

Bestiari: "ROSSINYOL CADUC" de Pere Quart

En aquest poema no trobem el Pere Quart irònic i sarcàstic d'altres poemes. Aquí, desenganyant al rossinyol caduc, és tendre i melancòlic, una miqueta.


-L'amor em consola
si el cor es fa vell!
                                   -La nit està sola
                                    no cantis ocell.
-La nit gust de menta
i olor de clavell. 
                                  -Ton pit se'n turmenta,
                                   no cantis ocell.
-Vull foc a l'entranya,
frisança a la pell!
                                   -La lluna t'enganya;
                                    no cantis ocell.

                                                  Joan Oliver  
                                                                  "Bestiari"
                                                                

diumenge, 17 d’abril del 2011

" VISTES AL MAR " (2) de Joan Maragall

Els dos últims poemes de "Vistes al mar". Gaudiu-los, son preciosos.




             IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça;
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.
L'escuma enlluerna,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!


             V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentre tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

                                  Joan Maragall


Pintura: Paco Navarro

divendres, 15 d’abril del 2011

"L'ENGANY" de Maria Beneyto

Magnífic poema que descriu, en un ric llenguatge, la dualitat de la dona, forta i alhora feble. Escrit per una poetessa que tot just fa un mes que ens ha deixat.



Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.


Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.


Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.


Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                                                               la vida.




                               Maria Beneyto


 
Pintura de Dante Rossetti "Joana de Arc"

dijous, 14 d’abril del 2011

"COR FOLLET" de Joan Brossa


Un poema de Joan Brossa.   
Buscava un rellotge de sorra per encapçalar-lo  i he trobat aquest.  Recorda un poema-objecte dels seus. Em sembla que li agradaria!



El dia s'aguanta.
Al calendari hi ha la distribució del temps.
No apressis el pas.
Ens pertany l'aurora.
Llancem força fletxes contra l'arany del sot.
Bella amiga, vull sentir la teva veu.
Alguna cosa em crida de dins estant.
M'omplo de tu. T'omples de mi.
El capvespre s'estavella contra les roques.
Oh escarabat daurat al cor de la nit!
Hora silenciosa!

Flor meva,
Flor que no coneixia,
No podia ser altrament, ens havíem de trobar.
Encara no comprenc com.
El cor t'endevinava
I no sé qui em guiava.

Ni tu mateixa sabies que em buscaves.
                                                                   Joan Brossa

dimecres, 13 d’abril del 2011

"CANÇO DEL VIURE CLAR" de Joan Maria Guasch

 Després d'aquesta setmana de poemes patriòtics llegiren un poema d'amor, d'un amor quotidià i senzill. Verdader.. A la dona que estima i que li ha donat un fill. L'amor que l'omple de joia s'ha tornat prometedor...



Una vida, dues vides,
quantes vides teniu vós?
Vós teniu la meva vida
i la vida de tots dos.

Vós teniu la vida xica
d'un infant que ve de lluny;
flor d'amor, fruita bonica,
com les cireres pel juny.

Vós sou la branca que es torça
en senyal de plenitud.
Vós teniu tota la força
de la meva joventut.

Vós porteu en la mirada
tot el goig del viure clar
i en la falda curullada
la collita de demà.

L'amor que ens omple de joia
s'ha tornat prometedor.
Un infant com una toia
amb els ulls plens de claror...

Una vida, dues vides,
quantes vides teniu vós?
Vós teniu la meva vida
i la vida de tots dos.

           Joan Maria Guasch

dimarts, 12 d’abril del 2011

"S'ESTIMAREN, SABEREN..." de Josep Maria LLompart

L'amor, el desig de la joventut, els records, la maduresa...la monotonia. Tot, en aquest poema de l'autor mallorquí.


                                                                                   Se querian, sabedlo... V. Aleixandre
                                                                                                                                
                                 
S'estimaren, saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

                              Josep Maria LLompart


Pintura: A.Pascucci 

dilluns, 11 d’abril del 2011

*"VOY A DORMIR" de Alfonsina Storni


No va tenir una vida fàcil. I per fi l'adversitat va poder amb ella. Aquest poema és una carta de comiat abans del suïcidi. Desitjo que trobés la pau.
Mercedes Sosa ens ho explica en la magnífica cançó "Alfonsina y el mar".


Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos encardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera,
una constelación, la que te guste:
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases
para que olvides... Gracias. 

Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...

                            Alfonsina Storni
                           

diumenge, 10 d’abril del 2011

"VISTES AL MAR" (1) de Joan Maragall

A partir de la primavera de 1901 Maragall acompanyat de la seva família passa temporades a la casa de les seves germanes a Caldetes (Caldes d'Estrac). El motiu principal sembla ser els banys de mar de les criatures, perquè a Maragall li prova més la muntanya.
D'aquestes estades son aquests poemes, inspirats en les platges del Maresme i Blanes.
 



                                                                     I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

II

Degué ser un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar; el cel i l'aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l'encontre
dels encantats deixebles en la barca.

III

El cel ben serè
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.

                      Joan Maragall
Pintura J. Sorolla

divendres, 8 d’abril del 2011

"DEMOCRACIA (Assaig general)" de Miquel Martí i Pol

Martí i Pol té molts registres. Un humor irònic i sorneguer es trobe en moltes de les seves poesies, com aquesta d'avui.




Els figurants que seuen a la dreta
de l'escenari, que s'intercanviïn
regularment amb els de l'altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l'esquerra. 
 
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d'insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adoptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.

Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l'espectacle. 

Comptaré fins a tres.
--I jo?
--Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

                             Miquel Martí i Pol