Magnífic poema que descriu, en un ric llenguatge, la dualitat de la dona, forta i alhora feble. Escrit per una poetessa que tot just fa un mes que ens ha deixat.
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.
Maria Beneyto
Pintura de Dante Rossetti "Joana de Arc"
La feblesa i la fortalesa són universals, en els gèneres i en totes les espècies, materia o antimatèria ens movem en la dualitat que ens fa bramar a la conquesta de la llibertat o arraulir-nos a esperar que passi la pedregada.
ResponEliminaMolt bonic.
Tens raó, Porquet, i ho expliques molt bé. En la condició humana es troba el millor i pitjor alhora.
ResponEliminaConfio que ja no tinguis tanta feina i que puguis aprofitar aquestes festes!