Un poema de Joan Brossa.
Buscava un rellotge de sorra per encapçalar-lo i he trobat aquest. Recorda un poema-objecte dels seus. Em sembla que li agradaria!
El dia s'aguanta.
Al calendari hi ha la distribució del temps.
No apressis el pas.
Ens pertany l'aurora.
Llancem força fletxes contra l'arany del sot.
Bella amiga, vull sentir la teva veu.
Alguna cosa em crida de dins estant.
M'omplo de tu. T'omples de mi.
El capvespre s'estavella contra les roques.
Oh escarabat daurat al cor de la nit!
Hora silenciosa!
Flor meva,
Flor que no coneixia,
No podia ser altrament, ens havíem de trobar.
Encara no comprenc com.
El cor t'endevinava
I no sé qui em guiava.
Ni tu mateixa sabies que em buscaves.
Joan Brossa
Veus, en aquest cas em sembla que no coincidim. En Brosa no és pas un poeta que jo triaria, la poesia visual ha de ser molt especial perquè m'agradi...Suposo que hi ha d'haver gustos per tothom!
ResponEliminaPetons de bona nit.
Ja ho veig. A mi m'agrada força la poesia visual, la trobo imaginativa, enginyosa. I els caligrames, també.
EliminaDoncs això, gustos per tothom!
Una abraçada!
Costa, en Brossa, de destriar del gra ;) I quan ho fas, quin gaudi! (em sembla que tinc "mono" de bloc)
ResponEliminaLa primera part d'aquest poema s'ha de llegir amb calma, costa una mica. El tros final el trobo molt bonic.
EliminaJa m'ho sembla que tens mono, paciència, ja falta poc, Cantireta!
Déu n'hi do amb el rellotge de sorra! De qui és? El poema de Brossa em fa pensar que hi ha coses que són perquè no poden ser d'una altra manera: "Ni tu mateixa sabies que em buscaves", m'agrada molt aquest vers final. Una abraçada, i bon dilluns!
ResponEliminaEl rellotge de sorra el vaig trobar entre les imatges de Google. Ni fet expressament!
EliminaA mi també m'agrada el tros final del poema, té força.
Petonets!
em sembla que la imatge seria del seu gust!
ResponEliminaOi que si? Ell sempre feia aquestes combinacions tan imaginatives: polsera/manilles, violi/"jamonero"...
Elimina