dimarts, 29 de novembre del 2011

"VENCIÓ EL PLAZO DEL PRESTAMO" de Dulce Chacón

Coneixia a Dulce Chacón com a novel·lista. El que ignorava és que fes tan bona  poesia, al menys a mi el seu llibre "Cuatro gotas" m'han agradat molt.



Recuerdo el tiempo
en que la simetria era par.
Antes de la confusión de los pétalos:
sí, sí, sí, no, sí, no, no, si;
cuando los amantes eran dos
y deshojaban en no, sí, no, si.
No se sabia entonces
que la gran fosa no es un lugar,
es una reclamación:
todo ha de ser devuelto.

Ahora
las miradas caen de un solo ojo.


                                                                    Dulce Chacón
                                                                     "Cuatro gotas"

diumenge, 27 de novembre del 2011

"A MUNTANYA" de Joan Maragall

El poeta descriu una tempesta que la gent contempla des del mirador de la plaça del Ajuntament a Puigcerdà. I destaca el contrast entra la passivitat de la gent que bada i la magnitud de la tempestat que als seus peus assota gorges i planes.

 


M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull quasi inconmovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

Com hi deu ploure en les profundes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau mig-partit pel llamp!

Però al balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ulls quasi incommovibles aguaita
el pas de la llunyana tempestat".

                                   Joan Maragall
                                  " Visions i Cants "


dijous, 24 de novembre del 2011

"ENCARA EL TRAM" de J. Salvat Papasseit


Qui no ha viscut una situació semblada? Qui no s'ha creuat algun cop amb algú que podria haver canviat la seva vida?

                                                                    
                                                          A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem! 

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!
                    J. Salvat Papasseit
                           (L'irradiador del port i les gavines)

dimarts, 22 de novembre del 2011

"ROSA DE CARN I ROSA DE ESPERIT" de Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent en un poema d'amor on és trenen la rosa i el bes en un delicat sonet.


Si el bes és au de dues ales, posa
el bes al pit, i prop del bes la rosa.
Au de cent ales, rosa! Encén al pit
tots els perfums de plata de la nit.

Estel de plata, encén l’esgarrifança
amb el mirall de fe de l’esperança;
sigues el prisma i jo seré la llum.
Tu hi posaràs la carn i jo el perfum.

Trenca el vidre de l’ull, plora amb la trena
de cabell d’or i pel teu plor a balquena
retrobaràs el goig de l’elegit.

Si el bes és au de dues ales, posa
el llavi al pit, i sota el bes, la rosa:
rosa de carn i rosa d’esperit.

                          Carles Fages de Climent
                                                  "Sonets a Maria Clara"

diumenge, 20 de novembre del 2011

"EL PRIMER DOL" de Joan Maragall

Un poema curiós. De bon segur descriu una vivència de algun dels seus fills. Al infant li ha arribat el moment de deixar el pit acollidor de la dida, ja no té edat de mamar. I en aquest fet de créixer hi va unit el dolor i la desconfiança .

 
Crida en la nit l'infant son primer dol
perquè li han amargat la font de vida.
Arrenca un plò, en la nit, sense consol.
- ¿Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?-
Perquè avorrís el pit li han embrutat
amb la pols del sanet, tan amarganta,
i dolorosament meravellat,
el pren i el deixa, i mira, i se n'espanta.
- ¿Què has fet, dida, Què has fet? Estic perdut!
Ai, braços que em teniu! Adéu-siau!
Ai, dolça tebior del pit suau,
que contra de tot mal m'eres salut!
Per què ara te'm fas avorridora?
- Com ha estat això, dida? Com ha estat?...
I es redreça l'infant desesperat...
La dida gira el rostre com traïdora,
Més ell li pren el rostre i l'hi espia...
- Dida! Dida!... I para en sec el plor,
i una mirada d'home que es malfia
als ulls li esfulla la primera flor.

                                 J. Maragall                                 
                                                   Seqüències 

dijous, 17 de novembre del 2011

" SAPS? M'AGRADA..." M. Mercè Marçal

Preciós, quin poema tan sensual,  tan suggerent...   És un sonet inspiradíssim!



Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera. 

                                   Maria Mercé Marçal  
                                       "Sal Oberta"

dimarts, 15 de novembre del 2011

"PEL CAMÍ DELS HORTS" de J. M. de Sagarra

Recordem a  Sagarra amb un poema de "Cançons de Rem i de Vela". 


           XXII
Pel camí dels horts
anem a la platja,
pel camí dels horts
són mudes les passes.
Caminet estret,
renglera de canyes,
la frescor del verd
refresca la galta...
Ha arribat el temps
de les cogullades,
del cel esqueixat
al caure la tarda;
el raïm ja té
la carn ensucrada...

Ha arribat el temps
del fred a la barca;
ha arribat el temps
de les enyorances...
Pel camí dels horts
es desperta l'ànima,
el cor s'endolceix,
la vista és més clara,
es veu poc a poc
la vida com passa;
les punxes del pit
s'assequen i cauen;
les punxes del front
se'n van amb l'oratge;
els claus de les mans
són roses morades.
Tot el sofriment,
és fresc com una aigua,
és dolç com l'oreig
i el verd de les canyes...
Ha arribat el temps
d'esperar la gràcia,
de mirar la mar
i els ocells com passen...

Ha arribat el temps
de sentir-se l'ànima
sense amor ni goig,
ni dol ni venjança;
l'ànima que riu
perquè l'aigua és clara,
perquè hi ha un llagut
amb la vela blanca;
perquè en el verol
la mel madurava,
i l'oliverar
s'ha tornat de plata...

                  J. M. Sagarra

diumenge, 13 de novembre del 2011

"CANÇO DE NOVEMBRE" de Joan Maragall

Quin Maragall més exultant, més vital!  Ja que la mort és inevitable, diu,  fruïm de tot lo bell que la vida ens ofereix.  Carpe Diem.



El vermell dels arbres,
encès per la posta - dels sols hivernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se'n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d'haver-los cansat en el plaer.
 
                                 J. Maragall

                             "Visions i Cants" 1900 

 

dijous, 10 de novembre del 2011

Homenatge a MONTSERRAT ROIG . 20 anys de la seva mort



MORT A RAVENSBRUCK






El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s'està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s'hi arrossega.
Diu mentres l'estreny ben fort
dolços mots a cau d'orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes

            Montserrat Roig



dimarts, 8 de novembre del 2011

*"A VECES..." de Nicolás Guillén

Un altre suggerent poema de Guillén, un dels més destacats poetes cubans.



 
A veces tengo ganas de ser un cursi
para decir: La amo a usted con locura.
A veces tengo ganas de ser tonto
para gritar: ¡La quiero tanto!
A veces tengo ganas de ser un niño
para llorar acurrucado en su seno.
A veces tengo ganas de estar muerto
para sentir, bajo la tierra húmeda de mis jugos,
que me crece una flor rompiéndome el pecho,
una flor, y decir: Esta flor,
para usted.


                                  Nicolás Guillén
                                (La Rueda Dentada)

diumenge, 6 de novembre del 2011

"PATERNAL" de Joan Maragall

El 7 de novembre del 1893 va esclatar una bomba al Liceu que va deixar una vintena de morts. Joan Maragall hi era. I en arribar a casa, trasbalsat,  i veure a la seva filla,  rient feliç en braços de la dida, va escriure aquest poema.
Maragall, vitalista, no es deixa dominar per l’ambient tràgic i veu en el somriure innocent, bàrbar, de l’infant una nova esperança de futur.

    Tornant del Liceu en la nit 
    del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, -la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, -se mira en ella,
i riu bàrbarament.

                          Joan Maragall
                          

dijous, 3 de novembre del 2011

"JA ÉS HORA QUE SE SAPIGA" de Pere Quart

Qui parla en aquest poema està molt segur de si mateix i és evident que no té problemes de autoestima.




Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

                        Joan Oliver-"Pere Quart"

                          Vacances pagades, 1960.

dimarts, 1 de novembre del 2011

"LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT" de V. Andrés Estellés

Tercer i últim poema del tema de la mort.
Ara és V.A.Estellés qui parla de la mort. Si la vida ja és difícil d'explicar a una criatura imagineu-vos si en serà fer-li entendre el que és la mort !



La Mort venia de vegades, 
però mai no se'n volia anar, 
car es trobava bé, 
allò que es diu ben bé, 
ja saps, 
com tu quan surts al corral i jugues 
amb els pollets  i amb  els conills 
i agafes una pedra verda 
i la trenques amb una pedra blanca 
i et poses a plorar de sobte 
perquè sí, sense cap motiu,
i com ningú no et fa cas 
calles, 
i després tornes a jugar 
amb açò o amb allò...  


Mai no se'n va anar, la Mort, 
i es va quedar per a sempre amb nosaltres, 
                             la Mort, ja sap


                                  V. Andrés Estellés
                                     " LA NIT "
                                        


Pintura: F. Schlesinger