El 7 de novembre del 1893 va esclatar una bomba al Liceu que va deixar una vintena de morts. Joan Maragall hi era. I en arribar a casa, trasbalsat, i veure a la seva filla, rient feliç en braços de la dida, va escriure aquest poema.
Maragall, vitalista, no es deixa dominar per l’ambient tràgic i veu en el somriure innocent, bàrbar, de l’infant una nova esperança de futur.
Tornant del Liceu en la nit
del 7 de novembre de 1893.
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, -la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, -se mira en ella,
i riu bàrbarament.
Joan Maragall
A vegades sembla que no hi hagi lloc per la bellesa i l'esperança, però el poeta sap trobar-lo.
ResponEliminaGràcies Glòria, tu saps trobar-lo a ell!
Coneixent el rerefons incitador del poema la veritat és que se li sap apreciar una nova dimensió.
ResponEliminaGràcies!
Hola, Carme. Ja vegades, com molt bé dius, que costa de trobar bellesa o esperança, però s'ha d'intentar buscar-la, i es pot trobar on menys ho esperes. Com fas tu que pertot trobes coses boniques que ens alegren el dia!
ResponEliminaAquest poema és una mica estrany, això del "infant que riu bàrbarament", desconcerta bastant, per això és precís fer una petita introducció que ens "situï" una mica. No sé si ho he fet bé però ho he intentat, Poquet.
ResponElimina