Qui parla en aquest poema està molt segur de si mateix i és evident que no té problemes de autoestima.
Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.
Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.
Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.
Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.
Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.
Joan Oliver-"Pere Quart"
Vacances pagades, 1960.
Uau! Boníssim! Una mica sobradet realment, però és genial! I què carai, també va bé, de tant en tant, valorar-se un mateix.
ResponEliminaSí que és bo i sigui com sigui,el que va de sobrat, té prou raó ... mentre viu som els seus contemporanis i quan mori serem els seus supervivents. He,he,he
ResponEliminaPot semblar una mica sobrat i prepotent, però crec que aquest senyor del Vallès és dels que no s'arronsaven i deien les coses com les pensava.
ResponEliminaCom el Vallès -i la gent del Vallès- no hi ha res :DD
Hola, Porquet, es veritat, si no s'estima un mateix, qui t'ha de estimar? Doncs això, molta autoestima!
ResponEliminaÉs cert, Carme, sobrat o no té tota la raó del mon!
ResponEliminaI a sobre ens fa somriure...
Doncs casualment la seva filla i jo vivíem molt a prop. Ell tenia un posat una mica adust, jo no el vaig tractar personalment, però donava la impressió de no ser molt sociable, ara, com a poeta és per treure's el barret.
ResponElimina