Un poema curiós. De bon segur descriu una vivència de algun dels seus fills. Al infant li ha arribat el moment de deixar el pit acollidor de la dida, ja no té edat de mamar. I en aquest fet de créixer hi va unit el dolor i la desconfiança .
Crida en la nit l'infant son primer dol
perquè li han amargat la font de vida.
Arrenca un plò, en la nit, sense consol.
- ¿Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?-
Perquè avorrís el pit li han embrutat
amb la pols del sanet, tan amarganta,
i dolorosament meravellat,
el pren i el deixa, i mira, i se n'espanta.
- ¿Què has fet, dida, Què has fet? Estic perdut!
Ai, braços que em teniu! Adéu-siau!
Ai, dolça tebior del pit suau,
que contra de tot mal m'eres salut!
Per què ara te'm fas avorridora?
- Com ha estat això, dida? Com ha estat?...
I es redreça l'infant desesperat...
La dida gira el rostre com traïdora,
Més ell li pren el rostre i l'hi espia...
- Dida! Dida!... I para en sec el plor,
i una mirada d'home que es malfia
als ulls li esfulla la primera flor.
J. Maragall
Seqüències
Quina pena! Em fa venir com una esgarrifança...
ResponEliminaÉs la vida, Carme, que és dura! Ja de menuts ens toca el rebre. O et posen acèver al polze perqué no facis la pipa o et prenen el xumet...
ResponElimina