dissabte, 4 de juliol de 2020

"ROSELLES" de Joana Raspall

Un poema sense pretensions, com les roselles, amb l'estil de la Joana que fàcil una cosa tan difícil com és la senzillesa. 




                                         No floriu totes alhora,
roselles del camp de blat!
Sou tan i tan lluminoses
que em deixeu enlluernat.

Jo vull veure si a la cresta
d’aquell mar esvalotat,
entre el verd de les onades
les espigues han granat.


                                                            Joana Raspall






Aquarel·la: Ruben de Luis

dijous, 4 de juny de 2020

"A L'OMBRA" de Josep Carner

Avui fa 50 anys que va morir a Brussel·les Josep Carner un poeta del Noucentisme considerat com el Príncep de les lletres catalanes. Un record, un homenatge a qui va viure i morir exiliat i enyorat.
El poema és "A l'ombra" i l'acompanya l'escultura d'una noia asseguda a l'ombra d'un om. És obra de Ramon Oms, un artista a qui agrada que l'escultura estigui integrada en el paisatge i que reflecteixi  un moment plàcid i poetic.





Si per la ventada
som sotraguejats,
si ens fan ganyota 
per quatre costats

si de cop i volta
no ens valen virtuts,
(vista la tongada 
dels sobreviscuts),

això decidírem
a l'ombra de l'Om:
vinguts del que fórem
restem el que som.

         Josep Carner 



Escultura: Ramon Oms 

divendres, 8 de maig de 2020

"MAIG" de Jordi Pere Cerdà

Avui un poema d'Antoni Cayrol, el poeta ceretà en el centenari del seu naixement. Ell sempre va defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Mereix que el recordem.






                          La pluja regala la cara arrufida del cel
amb la suor d’una tarda angoixosa
fent lluentors sota el mirall dels núvols.
Durs metàl·lics, els pollancs
travessen el sostre de broma
com una tribe clavat dins la fusta.
Amb ells penja el cel
tot un terròs d’argila ple de sang
i l’ametlló verd de Cerdanya.
Hi ha una cridòria d’ocells exasperats
que pobla els arbres freturants de fulles,
un caminar roig de camps nus,
la primavera vella,
el maig que fuig,
la vida sense impuls.

                                                     Jordí Pere Cerdà





Pintura de José Garrido Herraez

divendres, 10 d’abril de 2020

"EL CRUCIFICAT" de Isabel Clara Simó

A més d'una excel·lent novel·lista la recentment desapareguda  Isabel-Clara Simó era una poeta directa i de gran sensibilitat, vegeu-ho si no en el poema que compartim avui, adequat per les dates en què ens trobem.




Vaig néixer l'any u,                                                                                            mira si és casualitat!
La mare duia un vestit blau,
i el pare era barbut i sec
-la vara florida
és una invenció
romàntica i tardana-.
"No és ben curiós
-va dir el pare
a l'orella de la mare-
que aquest marre                                                                                                se m'assembli tant?". 
Viure és una feina dura,
i més si saps que tens
poc temps per viure-la.
Però jo era espavilat de mena,
i ja de menut
vaig veure que era molt magre
viure en un país
colonitzat.
Els meus amics
volien ser romans
i tot sovint murmuraven
que, en aquesta patria nostra,
hi ha més fills de puta
que en cap altre país del món.
Jo vinga dir arreu
que tots som iguals
per naixement; i vinga
a parlar de llibertat.
Doncs va i em van matar,
per terrorista.
És una mort llarga i feixuga
si estàs lligat
indefens en una creu.
La mare, pobreta,
em va mirar negada de dolor,
però també amb una espurna d'ira;
des d'allà dalt, i just
abans del traspàs,
vaig sentir que renyava
la meva nòvia, tan bonica:
"Si almenys n'haguéssiu deixat
un nét o dos!"
I tenia raó,
la bona dona.

                Isabel-Clara Simó


Pintura: Emmanuel Levy

diumenge, 8 de març de 2020

"PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL" de Maria Mercè Marçal

No podia faltar la Maria Mercè en un mes que es dedica a la poesia i a la dona. Ella encapçalà aquesta revolta que fa florir i fruitar l'arbre de l'alliberament.




  II
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament. 
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre de
l’alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de goig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament. 
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l’alliberament. 

             Maria Merçè Marçal

dijous, 20 de febrer de 2020

" ACLARIMENT " de Jordi Sarsanedas

Avui les paraules de Jordi Sarsanedas ens conviden a la reflexió i a l'acceptació.



L'enyorança d'allò que tenia,
l'enyorança d'allò que no he tingut,
finament barrejades,
expressen una mateixa
recança indestriable.

No perdis el temps
per treure'n l'aigua clara.
Hi havia opció, potser?
Al meu balanç
no la tinc apuntada
com a viscuda.

No destrio la decisió,
dins el gruix del passat
irremeiable. Ha estat i ja no és;
no és, sense haver estat;
no t'entestis a destriar,
com si fos res, la vel·leïtat.

Respecta aquest teixit
tèrbol
de llum i d'ombra.
No l'esfilagarsis,
no t'hi entestis.
Ets tu mateix.


               Jordi Sarsanedas
           "Com una tornada, sí"



dimecres, 15 de gener de 2020

"PETITA I BLANCA" de Joan Vergés

Encetem l'any amb un poeta que encara no havíem compartit, un poeta premiat en diverses ocasions i musicat en diferents versions. Aquí és Toti Soler qui el canta.



          
Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l'aire
d'una cançó
d'una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.
                                         
                                                 Joan Vergés