"MUNTANYES DEL CANIGÓ" de Jacint Verdaguer

Qui no coneix aquest poema d'un dels nostres poetes més excelsos? Tothom l'ha cantussejat! Peró no tots hem llegit la poesia complerta, que és ben bonica.

 

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades,

més que més ara a l'estiu

que les aigües són gelades.  

Tres mesos hi sóc estat

sens veure persona nada

sinó un trist rossinyolet

que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,

tres dies ha que no canta. 

M'ha vingut enyorament

i una cruel mala gana.

Ningú no m'entén el mal,

ningú coneix el que em mata,

sinó una nina que hi ha

     que és la meva enamorada.     

Un dia jo l'encontrí,

l'encontrí a punta d'alba;

al torrent de Sant Martí

l'encontrí que ensabonava. 

Jo li don el Déu-te-guard,

paraula no m'ha tornada;

jo que li torno a donar

i ella calla altra vegada.       

- Jo no sé amb què compara't,

amb el vent o amb la gelada;

te compararé amb el vent,

que cada hora fa mudança:

al dematí vent serè,

a les onze marinada,

a migdia vent de dalt

i a la tarda tramuntana. 

                   Mossèn Cinto Verdaguer

Pintura de Camille Pissarro

---