Les poesies que conec de Màrius Torres, son totes molt melancòliques, possiblement per la malaltia que sofria. Aquest sonet es molt dolç i evoca els records d'una infantesa feliç.
El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig parc de senyors amb evònims i grills.
El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia.
La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.
Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle.
Màrius Torres
Molt dolç, és cert. NO la coneixia aquesta!
ResponEliminaSaps Glòria? Aquí a casa teva estic redescobrint poetes i coneixent-ne de nous. Això és pot fer en molts blogs, és cert, però aquí tinc la sensació que van apareixent a ritme acompassat , com si fossin la diapositiva exacta de cada moment.
ResponEliminaM'agrada passar per aquí perquè molts poetes els he sentit anomenar però no he llegit mai res d'ells. Aquest racó és una font de descoberta doncs, per a mi.
ResponEliminaHola Carme, si, és una poesia molt tendre. Els records d'una infància venturosa solen ser així. FELIÇ DIUMENGE i FELIÇOS DIBUIXOS!!!
ResponEliminaPais, m'agrada molt el que em dius. Fa vuit mesos justos que he començat el blog i vaig bastant perduda. A nivell informàtic i a nivell de contingut. Saber que a tu et sembla encertada la manera en que es va desenvolupant m'anima a seguir, perquè el teu blog és per mi un dels meus punts de referencia. Gracies, bonica.
ResponEliminaI una abraçada!
I a mi m'agrada que passis, Porquet. Procuro portar al blog poetes consagrats i algun no tant popular, però igualment bo. No ho sé si ho aconsegueixo, però ho intento.
ResponEliminaEspero que continuïs venint per aquí!
Arreveure.