Avui parlen els diaris de Marià Manent, per la distinció amb que han honorat al seu fill Albert. El recordem amb un original sonet del que és autor.
La donzella del vellut vermell
no sé si és xilena o bé de Lima.
Té el rostre bru del mar i del solell,
uns grans ulls verds i la cintura prima.
Sembla que escolti l'au del paradís
i em digui al cor: 'Quin nou somriure esperes?'
quan ella passa vora les palmeres,
davant la mar color d'aigua amb anís.
Entre la ratlla de les seves dents,
com en les cambres d'un palau de vori,
se m'hi perden un poc els pensaments.
i voldria ésser l'au del paradís
per coronar d'un càntic il·lusori
la palmereta que li fa ombradís.
no sé si és xilena o bé de Lima.
Té el rostre bru del mar i del solell,
uns grans ulls verds i la cintura prima.
Sembla que escolti l'au del paradís
i em digui al cor: 'Quin nou somriure esperes?'
quan ella passa vora les palmeres,
davant la mar color d'aigua amb anís.
Entre la ratlla de les seves dents,
com en les cambres d'un palau de vori,
se m'hi perden un poc els pensaments.
i voldria ésser l'au del paradís
per coronar d'un càntic il·lusori
la palmereta que li fa ombradís.
Marià Manent
Que dolç aquest poema! No el coneixia, no he llegit gens Marià Manent :( Hi hauré de posar remei!
ResponEliminaQuina elegància, imatge i poema!
ResponEliminaJo tampoc l'he llegit molt, Carme. Però és cert, hem de solucionar-ho. Val la pena ;-)
ResponEliminaElegant, aquesta és la paraula, Pais. Ara estava buscant poemes de M.Manent per Internet i tots són d'un llenguatge molt acurat. Haure de llegir-lo més.
ResponElimina