Demà 10 d'octubre, es compleixen 151 anys del naixement de Joan Maragall. El recordem- com no fer-ho- amb l'“Oda Infinita”.
Joan Maragall comença a escriure tard i mor jove. Als vint-i-set anys, encara ho ha de fer tot, obra i família. Ple de vida, entusiasta, delerós de fer literatura, d'arribar a ser poeta, un dia escriu 'Oda infinita', tota una declaració d'intencions, un ideari literari, un ideari poètic.
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida, amb veu més forta,
m’han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s’emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.
Sols desitjo, per ma glòria,
que si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la diga a cau d’orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella,
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
―¡oh, poeta extasiat!―
hi ha un ressò de les cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida, amb veu més forta,
m’han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s’emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.
Sols desitjo, per ma glòria,
que si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la diga a cau d’orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella,
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
―¡oh, poeta extasiat!―
hi ha un ressò de les cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.
Joan Maragall i Gorina
Vaig descobrir en Maragall a l'escola, ara fa força anys... va ser una de les grans descobertes del moment. I des de llavors, sempre amb mi.
ResponEliminaDoncs un bon record, Glòria!
ResponEliminaPenso si algú li devia dir aquesta oda, de memòria quan va morir... Hagués estat ben emocionant. I de justícia!
Porquet,La meva descoberta de Maragall és recent. Bé, jo, com gairebé tothom, havia sentit La Vaca Cega, La Ginesta i algun poema patriòtic. Últimament l'he anat coneixent més i crec que va ser un gran poeta, un gran home i bon català. Com bé dius: Maragall, sempre.
ResponEliminaHola, Carme. Sembla ser que Maragall va morir com un patriarca, lúcid, conformat, acomiadant-se de tothom...
ResponEliminaPot ser si, que algú va tenir la bona pensada de recitar-li la seva Oda a cau d'orella...
Tens raó, hagués estat molt bé!
Bon dia, felicitats Joan Maragall i Gorina.
ResponEliminaT'ho dit a tu que ets la seva representant els diumenges :D
Com sempre bones tries.
Ha,ha, ha...
ResponEliminaGracies per la part que em toca, com a representat dominical del Maragall.
Petonets!
algú podria dir-me quins són el gènere i subgènere d'aquesta obra? doncs sé que Maragall fou un poeta regeneracionista però en aquesta oda no reconec cap de les característiques del regeneracionisme. Siusplau, és urgent i no ho trobo enlloc.
ResponEliminaGràcies