Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Ella contempla el pas del temps sense patetisme ni recança.
-VI-
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Rosa Leveroni
No he llegit molt de Rosa Leveroni, peró sempre que ha caigut algun poema d'ella a les meves mans, m'agradat molt....... es una assignatura pendent !
ResponEliminaBonics poemes, gairebé sempre nostàlgics i melangiosos...és el que té enamorar-se d'homes que no son lliures.
ResponEliminaAvui l'he llegida, en algun poema seu, a l'exposició "Dones poetes". Aquest poema m'agrada molt, no sabia que fos d'una dona enamorada d'un home no lliure.
ResponEliminaDoncs, si. La Rosa és va enamorar del seu professor, setze anys més gran que ella i casat, en Ferran Soldevila. Aquesta relació furtiva i, durant molt temps epistolar, va durar més de 30 anys, fins a la mort d'ell.
ResponEliminaGracies per la visita, Helena!
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/02/28/cartes-damor-dexili-destapa-relacio-rosa-leveroni-soldevila/390681.html
aquest poema li va dedicar a ell? o tambe es podria enterdre que amb "amor" fa referencia a la seva patria?
ResponElimina