La brillant poeta empordanesa ens ofereix la seva poesia madura i delicada, que parla d'amor, d'absència, de la mort...
El món es disfressava de tu, de mi i de l'atzar
MARIA MERCÈ MARÇAL
Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d'una mateixa espassa traspassats.
De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d'estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.
Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d'onomatopeies
com insistent onada en el meu port;
i pressentint, potser, l'últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l'ombra de la mort.
Carme Guasch
"Amat i Amic" 
Desde la primera vegada que vaig llegir els poemes de Carme Guasch, cada vegada que he sentit el seu nom em ve a la memòria "trena de cendra". Són paraules molt visuals i molt ambivalents, tan aviat veig la brillantor d´una trena grisa i platejada com el dibuix de la trena a la cendra. La poesia desperta mons imaginaris.
ResponEliminaBona tria Glòria, com sempre.
Probablement no conec tant la poesia de la Guasch com tu. La trobo molt bella i sensible, però gairebé en tots els poemes que he llegit està molt present l'amor i la mort, traspuen tristesa i enyor.
ResponEliminaGracies per la visita. Com sempre.