dilluns, 27 de juny de 2011

"QUAN DE MI, FINALMENT..." d'Agustí Bartra


Magnífic poema de qui té fe en la vida i profund respecte la mort. Aqui musicat  i cantat per Miquel Pujadó.


Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.    
 
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.  
 
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua. 
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos. 
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.     
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia. 
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ... 
                                           Agustí Bartra

4 comentaris:

  1. Un pentagrama preciós aquest poema, el desconeixia.És com la premonició d´un adéu sense tristesa, ple de sons i colors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que ens haurien de d'educar per acceptar una cosa que és tan natural e inevitable com la mort. Aquí Bartra ho explica com un traspàs ple de llum, color i cascavells.

      Elimina
  2. És realment preciós, jo tampoc el coneixia, un comiat tan dolç i suau...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un poema molt maco, és bonic acomiadar-se axis, sense dramatisme i frases tètriques!

      Elimina