Magnífic poema de qui té fe en la vida i profund respecte la mort. Aqui musicat i cantat per Miquel Pujadó.
Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres- posades com ocells damunt els cables tensos
- dels esperits fidels als himnes de la vida,
- un martell plorarà per la llum apagada.
- El dia portarà corones de mimoses.
- Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
- El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
- i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
- Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
- Els estius lluiran les seves bruses grogues
- i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
- Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
- Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
- Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
- que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
- Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
- el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...
- Agustí Bartra
Un pentagrama preciós aquest poema, el desconeixia.És com la premonició d´un adéu sense tristesa, ple de sons i colors.
ResponEliminaPenso que ens haurien de d'educar per acceptar una cosa que és tan natural e inevitable com la mort. Aquí Bartra ho explica com un traspàs ple de llum, color i cascavells.
EliminaÉs realment preciós, jo tampoc el coneixia, un comiat tan dolç i suau...
ResponEliminaÉs un poema molt maco, és bonic acomiadar-se axis, sense dramatisme i frases tètriques!
Elimina